Un any més, estem a l’entorn de la celebració anual d’una festivitat tan popular i estimada per la gent com l’European Balloon Festival, una edició que enguany ha estat diferent a com la coneixem, però que ha estat dedicada a tota la classe treballadora de la comarca, en especial, al personal sanitari que ha lluitat en cos i ànima per salvar vides i fer front amb enteresa a la pandèmia mundial provocada per la COVID-19 que va colpejar greument la capital anoienca la qual encara es recompon, però que comença a caminar poc a poc presentant clars símptomes de recuperació.
Aquests dies mentre veiem globus al cel, la polèmica no ha sigut un cas aïllat davant d’una acció liderada pel Jovent Republicà d’Igualada. Les i els joves republicans van iniciar una campanya de neteja de símbols feixistes a alguns carrers de la Conca d’Òdena argumentant de que es tracta d’un exercici de responsabilitat democràtica i memòria històrica. Malauradament, s’han trobat amb un allau de crítiques, a les xarxes socials en gran mesura. L’objectiu últim de tan controvertida iniciativa es que els nostres entorns siguin lliures de símbols que tanta por, mort i dolor han causat al país. Amb el ressò dels mitjans locals d’aquesta acció impulsada per part del Jovent Republicà, alguns residents dels municipis de Vilanova del Camí i de Santa Margarida de Montbui s’han vist molestos per la retirada de les plaques de fang que es trobaven encara presents a les façanes d’alguns edificis.
Fent un breu parèntesi, aquestes plaques presenten les icones falangistes del jou i les fletxes i són distincions de l’Instituto Nacional de la Vivienda (INV), un organisme que va néixer l’any 1939 en el si del Ministerio de Acción i Organización Sindical sota la direcció de Federico Mayo. Al finalitzar la cruenta guerra civil espanyola i davant l’afany franquista d’aniquilar tot rastre marxista i anarquista a la Península Ibèrica, els serveis tècnics de la Falange Española de las JONS van elaborar un document sobre el Plano Nacional de Ordenación y Reconstrucción on apostaven per la construcció de barris exempts de barreres de classe. De fet, l’arquitecte falangista, Pedro Muguruza, va ser contrari a la especulació urbanística que la burgesia realitzava a costa de l’habitatge humil. Davant la idea del dictador Francisco Franco de que “todos los espanyoles tuvieran un hogar con lumbre”, els anys 40 van mostrar una altra realitat. L’escassetat de recursos i de coordinació entre els diversos estaments arquitectònics i urbanístics del règim que foren impulsats des de diferents Ministeris, com ara el Ministerio de Gobernación o el Ministerio de Trabajo, van truncar els desitjos falangistes havent milers de persones a l’Espanya de la postguerra que vivien en barraques sota unes condicions infrahumanes fruit de l’autarquia franquista. Es paradoxal que, amb la creació del Ministerio de Vivienda l’any 1957, encapçalat per José Luis Arressse, qui fou arquitecte i Secretari General de la Falange Española de las JONS entre 1941 i 1945, l’habitatge i el sòl a Espanya van liberalitzar-se. En altres paraules, la iniciativa privada va substituir a l’Estat i el franquisme va incrementar la construcció d’habitatges de protecció oficial, però aquesta vegada amb fins urbanístics i especulatius, en poques paraules, amb aquells fins que el règim va ser contrari en un primer moment. Arreu del país encara romanen aquestes plaques de fang, fins i tot en edificis públics, que commemoren aquella etapa de l’urbanisme espanyol. El Govern municipal de Barcelona ja va enretirar fins a 570 plaques als barris de Sant Andreu, Sant Martí, l’Eixample i Sants-Montjuïc d’acord amb la llei de memòria històrica promulgada l’any 2007, encara que certs barris més benestants s’han mostrat reticents davant la iniciativa del consistori. Sense anar tant lluny, alguns residents de Vilanova del Camí i Santa Margarida de Montbui no han vist amb bons ulls retirar definitivament aquestes plaques dels nostres carrers. Molts d’ells creuen que aquestes formen part de l’urbanisme espanyol, que són patrimoni del nostre país al haver tantes famílies durant el franquisme que van tenir garantit un sostre, que són símbols històrics que han de romandre al seu lloc, etcètera. Però d’altres es limiten a fer comparacions odioses al·legant que si aquestes plaques van fora dels carrers, també ho facin les banderes estelades o els llaços grocs que reclamen la llibertat dels presos polítics. Tot aquest enrenou i exaltació de certes persones no només és innecessari, sinó que ens desperta molts dubtes i, en últim terme, ens formula la següent conclusió: Franco es mort, però el franquisme són moltes persones, associacions, fundacions, institucions i partits, que van quedar lligades i ben lligades fent dèbil la nostra democràcia que continua portant aquesta xacra a les seves esquenes.
Que no quedi ni un rastre de feixisme als nostres carrers és una qüestió democràtica, de memòria històrica i de respecte cap a totes les víctimes que van morir a mans del franquisme, per aquest mateix motiu, aquesta acció no és un atac a Espanya com moltes persones creuen, és un atac al feixisme, a la seva simbologia i a aquelles persones que encara avui ho porten per bandera. No volem que s’esborri el passat, tant de bo les futures generacions no oblidin mai el que va comportar el règim de Franco, però tampoc volem que els nostres carrers estiguin impregnats de símbols que, malgrat ser històrics o que relativament van garantir l’habitatge social, són símbols feixistes que també van emprar-se per reprimir, torturar i assassinar durant els trenta sis desventurats anys de dictadura a l’Estat espanyol i arreu d’Europa amb l’autoritarisme feixista de Mussolini a Itàlia i el totalitarisme nazi de Hitler a Alemanya. Amb l’arribada de la democràcia i el municipalisme, han sigut molts anys de Govern socialista a Santa Margarida de Montbui i a Vilanova del Camí, sent aquest segon feu socialista a dies d’avui, i és veritablement una llàstima que els seus Governs no s’hagin compromès mai a eliminar dels carrers aquestes plaques. Molts votants socialistes els hi agrairien, sobretot els qui van patir a les seves carns les perversitats franquistes, el ser perseguits per una idea. Queda molta feina per fer. Encara a la capital de l’Anoia, a Igualada, romanen moltes d’aquestes plaques de l’Instituto Nacional de la Vivienda. Des d’aquí m’agradaria instar al Govern de Marc Castells per a què mogui mar i terra si escau per tal de netejar definitivament els nostres carrers de representacions franquistes. Però aquesta feina no es tradueix només en eliminar tot tipus de simbologia feixista, aquesta feina té un rerefons democràtic que no és altre que combatre tot allò que vol camuflar-se com opinió per part de certs individus, però que atempta contra els nostres drets i llibertats com a ciutadans i com a persones.
Ser antifeixista és una condició sine quan non per ser demòcrata. No ens podem deixar emportar per deliris ideològics, qualsevol persona amb seny dins l’espectre polític, ja sigui de dretes, de centre o d’esquerres, aplaudiria al Jovent Republicà d’Igualada per haver tingut el coratge i la valentia d’eliminar simbologia feixista dels nostres barris, perquè no és tracta d’una acció divisòria i partidista, més aviat és un compromís amb la justícia i la memòria del nostre país.
Tant de bo algun dia trobem plaques pels carrers dedicades al personal sanitari que va lliurar una lluita incansable contra la COVID-19, plaques per els i les caixeres de supermercats, plaques per les persones que han hagut de tancar els seus comerços locals degut a la crisi derivada de la pandèmia, plaques per la classe estudiantil d’institut i universitària que van haver de fer front als seus respectius estudis davant una situació excepcional que posava en dubte el seu futur. Aleshores, ens congratularíem de veure aquestes plaques a cada racó dels nostres barris que han de recuperar el color i la vida que la pandèmia els ha arrabassat.
Javier Recio i Rodríguez
