Quanta gent hi ha que en arribar a casa i no trobar ningú senten una profunda solitud?
No estic pensant en les persones que viuen soles, ja que seria fàcil pensar que és normal que sentin solitud, sinó que penso en les persones que tot i saber que els altres arribaran d’aquí a una estona es veuen desbordats per un sentiment desagradable que els genera inquietud, tristesa o desesperació.
Com pot ser?
Aquestes persones fan una vida normal, van a treballar, o van a estudiar, fan activitats diverses i mentre les fan no són gens conscients que estar sols els espanta. És inclús possible que no hi hagin pensat mai. Només saben que quan arriben a casa i la troben buida, o està en silenci o a les fosques queden atrapats per una sensació de malestar tan immediata i ràpida que no els dóna temps a poder pensar racionalment res que pugui calmar-les. Parlant sobre això et diuen que no poden entendre perquè es troben malament si no tenen por i a més a més són perfectament capaços d’estar sols en altres llocs.
El que està passant és que l’experiència de solitud com estat de malestar ha estat gravada en el passat. Són experiències ancorades en la infància, on la persona potser es va sentir abandonada per algú en qui confiava, o indefensa davant una situació de perill, o invisible entre els altres, o rebutjada pels companys,…i quan en el present hi ha estímuls semblants la sensació i l’emoció els porten a actuar automàticament: encenent la TV o la ràdio tot el temps perquè sembli que hi ha algú que els fa companyia, tenir totes les llums obertes, trucar contínuament a algú per omplir el temps, o inclús allargar l’horari laboral per tal d’arribar a casa els últims.
Es pot deixar de sentir malestar quan s’arriba a casa i no hi ha ningú?
Sí. Si volem canviar el malestar, hem de donar-nos un temps de reflexió, intentar trobar les experiències que explicarien, no la necessitat d’omplir el temps i l’espai amb persones, que és el que un ha après a fer per no sentir-se malament, sinó que la reflexió ha d’anar dirigida a la pròpia sensació de solitud i les emocions que l’acompanyen.
Afrontar, i no evitar, és el que pot portar a poder estar sols i calmats.
