El títol d’aquest musical d’èxit internacional “T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré”, ironitza aquesta dèria que tenim per voler canviar als altres…quan sovint, podrem comprovar que si canviem nosaltres primer, es produeixen molts canvis al nostre voltant.

Perquè ens capfiquem doncs en canviar als altres? Perquè ens queixem de com són els altres? El nostre afany per voler canviar als altres (conductes, actituds o hàbits), pot respondre a molt diverses raons:

– L’altra persona és el reflex d’allò que no ens agrada de nosaltres mateixos, o potser busquem allò que ens agradaria ser, i al no ser capaços de canviar nosaltres mateixos, pretenem que canviïn els altres.

– Per voler controlar l’altre (a la vegada, originat per inseguretats).

– Auto-imatge incoherent: pensem que som d’una manera, quan en realitat, actuem d’una altra.

– Posem les nostres expectatives, excessivament, en l’altra persona.

Hem de ser conscients que perquè algú canviï, és imprescindible que vulgui fer-ho. Que canviï l’altre no depèn de nosaltres, sinó de la voluntat de l’altra persona. Ningú pot forçar a ningú a canviar o aprendre, si l’altra persona no vol.

Quan ens plantegem reiteradament canviar una altra persona, tenim 3 alternatives: enfadar-nos i obsessionar-nos progressivament en el que no ens agrada d’ella, trencar la relació o bé, optar per un enfoc més constructiu, posant en pràctica alguns hàbits:

 1. Expressar suport incondicional. “Compta amb mi, ja em diràs si decideixes fer-ho o necessites ajuda”. “No et perseguiré perquè ho facis.

2. Acceptar l’altra persona tal i com és.

3. Acordar, pactar un camí intermitg, entre ambdues parts.

4. Exterioritzar i compartir el que ens molesta que faci l’altra persona de forma assertiva i dir-li en què ens afecta, en primera persona. Parlar de què és el que fa, en comptes de com és. Hem de centrar-nos en els fets objectivables, no en interpretacions subjectives. “No m’agrada que facis tal cosa/Necessito que quan estiguis aquí facis sempre tal cosa” en lloc de “Odio que sempre siguis així”.

5. Enfocar-nos en buscar solucions, i en el futur, no en el problema i el passat.

6. Assumir i valorar-nos pel que som i el què fem, no pel que és la parella o amics, etc volen que siguem o fem.

7. Crear reforços positius i equitatius i ser més tolerants.

8. Posar l’atenció en els aspectes positius de l’altra persona (essencial en la parella, i encara més, amb els fills o els alumnes), estimulant i potenciant els punts forts.

9. Acceptar que la perfecció no existeix, que cada persona és diferent i que tots podem créixer, aprendre i canviar junts si ens ho proposem nosaltres mateixos de forma voluntària, com una forma d’evolucionar i transformar-nos.

10. Actuar nosaltres com a model d’allò que volem canviar a l’altra persona. Com deia Mahatma Gandhi “Sigues tu el canvi que vols veure al món”.

11. Canviar nosaltres primer. Estretament relacionat amb el punt anterior.  Què podem fer diferent?. com ho podem fer?.  Provem i observem què passa. Tindrem bones sorpreses.

12. Assumir que podem canviar i comprometre’ns. Dir “no puc canviar, sóc així” és molt còmoda. Mentre estiguem vius, podem canviar. L’important és decidir per on començar,  prioritzar, posar-nos-hi i perseverar. Ningú ens garanteix que sembrar fins recollir els fruits sigui fàcil.

Recordem una de les anècdotes de Gandhi: expliquen que una vegada, una mare va portar el seu fill de 6 anys a casa de Gandhi, i li va demanar que li demanés al seu fill que no mengés més sucre, ja que era diabètic i arriscava la seva vida en fer-ho. Ja no feia cas a la seva mare. Gandhi li va dir: “Em sap greu. Ara no puc fer-ho. Porti el seu fill d’aquí a 15 dies “.  Al cap de dues setmanes va tornar la dona amb el seu fill a casa de Gandhi. Llavors, Gandhi va mirar al nen als ulls i li va dir: “Noi, deixa de menjar sucre”. La mare, agraïda, li va preguntar: “Per què em va demanar que el portés dues setmanes després? Això l’hi hauria pogut dir la primera vegada. Gandhi va respondre així: “Fa quinze dies, jo menjava sucre”.

I tu quina estratègia utilitzes?