Hi ha models econòmics que no només generen activitat, sinó que transformen vides. Els centres especials de treball d’iniciativa social en són un exemple clar. Fa més de cinquanta anys que, des de Catalunya, aquest model construeix oportunitats reals per a persones amb discapacitat o en situació de vulnerabilitat. No des de la caritat, sinó des dels drets.
Aquest model neix de la iniciativa de famílies i professionals que van decidir no esperar. Sense recursos, però amb una convicció profunda, van impulsar una manera diferent de fer empresa: posar la persona al centre i fer de la inclusió laboral una eina de transformació social. Aquella llavor ha crescut fins a esdevenir un sector sòlid, professionalitzat i amb una gran capacitat d’impacte.
Els centres especials de treball d’iniciativa social no són aliens a la realitat econòmica. Com qualsevol empresa, han de ser viables, competir i generar resultats econòmics per sostenir la seva activitat en el temps. La diferència no és si obtenen beneficis, sinó què en fan. En aquest model, els resultats es reinverteixen íntegrament en la pròpia entitat: en millorar les condicions laborals, en generar més oportunitats i en reforçar els suports a les persones.Aquesta és la seva singularitat i, alhora, la seva fortalesa: una economia al servei de les persones, que combina rigor empresarial amb compromís social.
Parlem d’un model que ha estat clau en el desenvolupament de polítiques públiques inclusives. Des de la implementació de la LISMI fins a l’actual sistema de suport al treball, el sector ha tingut un paper actiu en la construcció de drets. Sovint, avançant-se a les institucions.
Avui, aquest model continua demostrant la seva utilitat amb dades contundents. Per cada euro invertit per l’administració, el retorn social es multiplica en forma de llocs de treball, autonomia personal i reducció de costos assistencials. No és despesa pública: és inversió amb retorn.
Però aquest equilibri és exigent. Els centres especials de treball d’iniciativa social operen en un entorn cada vegada més complex, amb increments de costos, com el salari mínim, i amb una competència creixent que no sempre comparteix els mateixos valors ni obligacions socials. Sense un marc estable i un finançament adequat, el risc no és només econòmic: és social.
En un moment en què alguns discursos qüestionen els drets socials o els redueixen a una qüestió de cost, cal ser clars: el tercer sector social no és accessori. És essencial. I ho és perquè arriba allà on el mercat no arriba i complementa allò que l’administració, per si sola, no pot garantir.
Darrere de cada lloc de treball hi ha una trajectòria vital que canvia. Especialment en el cas de persones joves amb discapacitat o en situació d’exclusió, l’accés a una feina no és només una oportunitat laboral: és una porta a l’autonomia, a la participació social i a un projecte de vida digne.
Per això, no es tracta de demanar privilegis. Es tracta de garantir les condicions perquè un model que funciona pugui continuar funcionant. I això passa, de manera clara, per tres grans àmbits d’actuació pública:
Un finançament estable i suficient que permeti sostenir l’activitat i millorar les condicions laborals de les persones treballadores, especialment aquelles amb més necessitats de suport; el reconeixement explícit de l’impacte social en la contractació i en les polítiques públiques, incorporant criteris que vagin més enllà del preu; i un marc normatiu estable que protegeixi la singularitat del model no lucratiu i eviti la seva dilució en entorns purament mercantils. No és una qüestió sectorial. És una decisió de país. Apostar pels centres especials de treball d’iniciativa social és apostar per una economia més justa, més inclusiva i més eficient. I en un context de transformacions profundes, aquesta manera de fer empresa, arrelada al territori, compromesa amb les persones i orientada al bé comú, no és només necessària. És imprescindible.
Albert Piñol,
Gerent d’Àuria
