Darrerament ens han arribat xifres pessimistes sobre la llengua catalana. Són xifres que ens parlen d’una reculada en l’ús social del català en tot el territori catalanoparlant, d’usos ínfims en àmbits com el judicial, o de la discriminació lingüística com una situació que va en augment.
Les causes són diverses i complexes de sintetitzar en un article, i tenen els seus orígens en una llengua històricament minoritzada. Però últimament ens hem anat despertant col·lectivament del miratge que va ser el pujolisme en què es pensava que la normalització lingüística era possible dins l’Estat espanyol. Ara en som realment conscients: el gran consens de la immersió lingüística està avui en dia més qüestionat que mai, i l’Estat espanyol es veu amb la legitimitat i la força per perseguir-la, obligant els centres educatius a un percentatge en castellà que trenca, de facto, la immersió. Per tant, dins l’Estat espanyol la plena normalitat de la llengua catalana és i serà sempre inviable.
A més, sovint ens hem trobat amb successius governs de la Generalitat que, per pura desídia, han desistit en l’aplicació de lleis que podrien haver caminat cap a la normalització lingüística en molts àmbits. Estem parlant d’evitar més discriminacions lingüístiques en àmbits com el de la Salut, que la Generalitat ha abandonat; o de la manca d’inspectors que puguin vetllar que la immersió lingüística als centres educatius realment es dugui a terme (cosa que, com ja apuntava la Carme Junyent a principis de segle, aleshores ja era pura ficció). Tampoc ajuda que els partits independentistes amb més capacitat de pressió cap als diferents governs espanyols hagin abandonat qualsevol ambició en aquesta matèria i s’hagin conformat amb les engrunes del Règim del 78, sent l’oficialitat del català a la UE l’última pastanaga que no ha anat enlloc i que va servir per a la investidura de l’últim govern espanyol a canvi de no res.
Amb tot, la reculada de l’ús social del català és una realitat i, més enllà de les causes, la situació ens podria dur a un pessimisme col·lectiu, allò que l’espanyolisme tan ha anhelat de fer pensar als catalans que la llengua catalana té els dies comptats. Lluny d’això, nosaltres creiem que no podem caure en el desànim, i hem de ser capaços d’imaginar tot tipus d’accions que permetin bastir un futur per a la nostra llengua.
Són accions que poden venir des del fet més individual, com el de no canviar de llengua pel color de pell de l’altra persona, com insisteixen des de https://mantincelcatala.cat. Ara bé, als reptes col·lectius cal trobar-hi solucions també col·lectives. És per aquest motiu que en espais com l’Eixam s’estan fent classes gratuïtes de català per a persones adultes i per a joves nouvingudes. Aquesta és una tasca que hauria de dur a terme el Consorci per a la Normalització Lingüística, però els successius governs de la Generalitat no han dotat aquesta mena d’ens de la manera més adequada i no poden respondre a la demanda de gent que vol aprendre el català.
En un sentit més de la vila, al nostra programa per a les passades eleccions hi consta una proposta per Redactar un Pla plurianual de normalització lingüística municipal. És una proposta certament poc concreta, perquè la concreció ha de venir de l’estudi de la salut del català en cada àmbit a la nostra vila. Des de l’oposició agafem com a compromís per aquest any 2025 de treballar-hi.
No som ingenus, i sabem que aquestes accions tindran una efectivitat moderada i de caràcter local. Però cal persistir. Creiem que cada acció té la potencialitat de ser una taca d’oli i, amb sort, abarcar més àmbits o una població més extensa. En definitiva, cal crear un imaginari desitjable en què el futur del català estigui garantit i, com diria Pompeu Fabra: «cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».
Miquel Sabaté – VdC-CUP
