En aquests últims mesos estem veient com estan reapareixent noves manifestacions i revoltes en alguns països de l’Orient Pròxim i el Magreb, com és el cas del Líban, Iraq, Jordània o Algèria, causades pràcticament pels mateixos motius que van donar lloc a les revoltes àrabs de 2011, conegudes com a “Primaveres Àrabs”. Una joventut altament formada sense perspectives de futur, l’absència d’algunes llibertats fonamentals, i la més que evident corrupció dels règims que governen, són algunes de les principals problemàtiques que encara avui dia continuen enquistades.

Malgrat tot l’escampament de sang que hi ha hagut d’ençà les revolucions de 2011, aquestes últimes no han resolt ni de lluny els assumptes pels quals es van iniciar; més aviat han servit per empitjorar encara més les condicions de vida de la població, que en alguns casos han acabat en guerres civils, les quals han ocasionat conseqüències terribles a nivell humanitari. A més a més, no hem d’oblidar el paper que han jugat les potències occidentals en aquests fets, que tenint en compte la seva gran “vocació” d’alliçonar i educar, van decidir fomentar, encoratjar i consentir en benefici propi alguns conflictes en territoris on consideraven que tenien interessos substancials.

En poques paraules, què fa que sigui tan difícil la implantació d’una democràcia en aquests països tal i com l’entenem a l’occident?

D’entrada, partim d’una regió del món on els seus països són força joves, creats a partir de fronteres artificials pels antics imperis colonials d’aquell moment, i on no es van respectar les famílies integrades dins de les diferents tribus existents en aquelles regions —algunes de les quals podien arribar als vint mil membres— i que actualment les podríem considerar «tribus transnacionals». A tot això cal afegir el paper que van jugar les antigues metròpolis, les quals van voler mantenir el seu “status quo” en la regió amb la implantació de règims autoritaris afins a ells, excloent el desenvolupament de l’economia i, el que és més important, els fonaments democràtics; com ara: la participació política, la preeminència de la llei, el respecte als drets humans…

D’altra banda, a partir dels anys 80 del segle passat, vam veure el sorgiment de l’islamisme com una nova alternativa per acabar amb els règims autoritaris imperants fins al moment i conduir aquests països cap a la transformació de la seva societat, cultura i política; tot plegat amb una gran acceptació de la societat en general. Malgrat aquest “avanç”, —si així es pot considerar— els Estats àrabs van dur a terme una “institucionalització de l’Islam”, és a dir, un control recíproc entre règim polític i religió, de manera que el primer permetia al segon vigilar el manteniment de l’ordre social islàmic, a canvi que aquest segon no qüestionés políticament el poder. Tal i com va manifestar en repetides ocasions l’ayatolà Jomeini: “l’Islam és política o no és res”. En conseqüència, el dogmatisme de la religió va anar guanyant terreny en detriment de llibertats i drets humans que molts anyoraven desde feia temps i, en alguns casos, aquesta doctrina religiosa ha arribat a emprar la seva expressió més radical i despietada, com és ben sabut per tothom.

En últim terme, és essencial entendre i assimilar, especialment des del món occidental, que les persones que, per sort o per desgràcia, poblen aquests territoris tenen una cultura, una mentalitat i una forma d’entendre la vida totalment diferents a la nostra i que, per tant, és un immens error per la nostra part intentar erigir un model —democràtic liberal europeu— en una cultura totalment diferent a la nostra. Aquesta visió de la realitat la podem exemplificar d’una manera simple a través de la següent fórmula: si estimem que en el món som un total de 7.500 milions de persones i que només en occident (si afegim Japó) som 1.000 milions de persones; el resultat ens dona una xifra de 6.500 milions de persones que no pensen com nosaltres.

En conjunt, ens podríem plantejar la següent pregunta: Existeix la possibilitat d’enginyar, alhora que instaurar, un “sistema democràtic” conciliable amb la particular idiosincràsia aregada en aquesta intricada i dificultosa regió?

Com s’ha vist fins ara, la política que s’ha emprat des de Washington per reconduir la situació d’Orient Pròxim no ha estat l’encertada, ja que les principals actuacions dutes a terme; per un costat, controlar la zona amb règims autoritaris; i per l’altre, fomentar les revoltes àrabs, han conclòs ambdues amb el sorgiment del “monstre” del fonamentalisme islàmic.

Potser la solució recau, per una banda, en la predisposició, especialment d’Europa, d’una comprensió àmplia de les problemàtiques i particularitats d’aquesta zona; i per l’altra banda, ressuscitar novament la confiança anteriorment perduda per part del poble àrab cap a les potències occidentals. Solament des d’aquesta perspectiva global, potser cabria la possibilitat d’engegar un projecte conjunt amb l’objectiu de “democratitzar” un Orient Pròxim que fa dècades que anhela la pau.

Carlos Garcia Pardo

Funcionari de Justícia