Eduard Creus
La setmana passada vaig escoltar a la ràdio l’entrevista feta a un conegut escriptor i periodista de nostre país. En primer lloc, em vaig alegrar de comprovar que malgrat haver complert ja els 90 anys, continua conservant aquell humor i aquella perspicàcia que sempre l’han caracteritzat. En segon, que continua sent aquella persona inquieta que durant diversos anys va recórrer a peu la geografia de casa nostra, i va compartir després, en format de llibre, les cròniques d’aquells viatges. La tercera cosa que també vaig constatar és que tot i haver rebut reconeixements com la Creu de Sant Jordi, el Premi d’honor de les Lletres Catalanes, La Medalla d’Or de la Generalitat i el Premi Sant Jordi de Novel·la, continua sent qui ha sigut sempre. De totes les respostes que va donar al periodista amb qui conversava, dues em van cridar especialment l’atenció : “ jo dic el que penso i no per això em considero un pensador “; “expresso la meva manera de concebre la vida, i no em defineixo com a filòsof”. Raonaments que considero molt intel·ligents, però alhora propis d’algú senzill i planer.
Vivim una època en que hi ha molt de tot. Res és exclusiu. Tota cosa nova és comparable amb alguna que ja existia abans. A vegades, em dóna la impressió de formar part d’una societat en què ningú està prou content amb el que té; que en comptes de limitar-nos a viure estem immersos en una competició contínua. No n’hi ha prou en practicar un esport en les hores de lleure; cal estar federat i formar part d’un equip. Passar les vacances en un lloc que estigui a prop, sembla que no siguin vacances; s’ha de fer un viatge llarg, i si es canvia de continent, encara millor.
En els àmbits professionals i artístics passa exactament el mateix. Celebrar i gaudir d’un assoliment en el qual s’ha treballat de valent i s’ha invertit temps i esforç, és del tot legítim i mereixedor. Ara bé, pujar-te al núvols, ja és una altra cosa. És bo creixe’s, però encara és millor fer-ho i continuar mirar als altres des de la mateixa alçada; no per sobre. Fins que en els meus anys de batxillerat no vaig estudiar llatí i grec, el mot “ego” era totalment desconegut per a mi. Després i durant molt de temps, no vaig fer-ne cap més lectura que la que l’hi correspon: el pronom personal de la primera persona del singular. Amb el pas del temps he assistit a la transformació d’aquesta categoria gramatical. He vist com ha esdevingut un gegant abominable que s’apodera del caràcter de les persones, i les transforma. El risc de creure-s’ho massa o sentir que s’està per sobre de la resta de la gent i creure’s mereixedor de cer el centre d’atenció, és no obstant quelcom que no ve d’ara. Ja en el temps de la Roma Antiga, quan un general desfilava victoriós pels carrers de Roma, darrere seu hi anava un esclau que li anava repetint la frase: «Respice post te! Hominem te esse memento!»: o el que és el mateix, “Mira darrere teu! Recorda que ets un home» (i no un déu).”. La intenció que hi havia al darrera d’aquest advertiment, era justament evitar que l’homenatjat caigués en la supèrbia pretengués, a la manera d’un déu omnipotent, usar el seu poder ignorant les limitacions imposades per la llei i el costum.
Per molt bo que se sigui en el teu ofici, en l’esport, en música, literatura, pintura…, penso que és millor mantenir-se sempre en un segon pla i defugir dels protagonismes. M’agraden molt les dites populars. Crec són el producte de la saviesa dels més vells. Ja que he abordat el tema de les persones egocentristes, n’hi ha una que els escau a la perfecció: “voler ser el nadó al bateig, la núvia al casament i el mort a l’enterrament”. I com a punt i final d’aquest article, una altra que m’agrada més: “Breu i bo …si senyor !
