Eduard Creus
Quan l’efecte de la bombolla immobiliària es començava a desinflar, els professionals d’aquest sector premien encara l’accelerador a fons, defugint qualsevol canvi en la seva estratègia. Quan va començar-ne l’agonia, també van fer veure que no s’adonaven. Només en el moment en què va caure en el coma profund, van haver d’acceptar la realitat del moment i ens va quedar atrapats entre milers de metres quadrats sense acabar i quantioses hipoteques que van arruïnar a més d’un. Els preus dels habitatges que s’havien inflat com globus aerostàtics, van iniciar un descens al buit. Els que no van poder ser comprats pels particulars, van acabar engrandint el patrimoni dels bancs, constituint els fonaments de la SAREB (banc dolent) i els que van quedar a la deriva van ser ocupats per sense-cases.
La fi de l’auge immobiliari va portar també danys colaterals. No només el sotrac que va representar per a l’economia, sinó també els milers de llocs de treball que van desaparèixer, fent pujar substanciosament la taxa de l’atur. En aquest grup s’hi inclouen també els que van acabar perdent el seu habitatge, comprat a un preu excessiu i sovint per sobre de les seves possibilitats, El parc automobilístic de vehicles d’alta gamma que molts constructors havien adquirit, va quedar també minvat. Molts d’aquells luxosos cotxes van acabar sent malvenuts o embargats per falta de pagament. Durant uns anys, hi ha hagut un silenci absolut. La construcció de nous habitatges aturada del tot. La venda, amb comptagotes. Les notícies sobre una suposada recuperació del sector han aparegut en diverses ocasions, però el ressò que haguessin pogut tenir, va ser apaivagat d’immediat per les estadístiques de mercat que deixaven entreveure just el contrari.
D’uns mesos ençà, si que sembla que poc a poc aquest sector torna a emprendre el vol. D’un dia per l’altre, obres que s’havien quedat a mitges han tornat a engegar, i no només això, s’han acabat i s’hi ha penjat el rètol: “en venda”. És un bon senyal, ara bé, cal que no oblidem el que passat, per evitar que el mercat d’habitatges torni a caure en l’especulació i la disbauxa. Els principals actors d’aquest escenari romanen els mateixos: els bancs i les immobiliàries. Ells diuen que sí que han après la lliçó, per la qual cosa, els primers ja han dit que no finançaran cap projecte si la constructora no els demostra que tots els pisos, apartaments… ja estan venuts. I en aquest punt precís és on apareix novament una pràctica força comú anys enrere, però que desprès va quedar en desús: la compra d’habitatges sobre plànol, fins i tot abans que n’hagi començat la construcció. La fins ara escassetat d’obra nova ha provocat que la demanda torni a superar l’oferta. Llavors, l’única solució per a una família o parella que vol comprar un habitacle i que no pot accedir a un que ja estigui construït, és comprar-ne un que encara no s’ha edificat. Després, això pot ser motiu decepció o de frustració si quan el pis està acabat no té res a veure amb el que havien vist sobre el paper. En un recent reportatge que va emetre un canal televisiu, es mostrava una antiga fàbrica que s’havia d’enderrocar i en el solar de la qual s’hi construiria després un bloc de pisos. El més sorprenent de tot plegat és que aquests pisos, ja estaven tots venuts.
Les immobiliàries que han sobreviscut a la crisi del sector han hagut d’introduir canvis en la seva forma d’operar i cercar un valor afegit que les diferenciï de la resta. Recentment, veig l’anunci d’una que oferia als possibles clients un crèdit de 3.000 euros, sense interessos, a fi que pugessin disposar dels diners necessaris per fer front a la fiança que cal dipositar quan es vol llogar un pis. La mateixa en tenia un altre on mostrava una casa en venda, i oferia un descompte de 5.000 euros sobre el preu de compra, si en el moment de veure-la ja se la quedaven. Tot plegat no són sinó esquers per atraure a llogaters i compradors. És per això que crec que cal anar amb compte amb aquestes ofertes i amb d’altres de similar que aniran sorgint, totes tenen el seu parany. Tinguem present aquella dita de que, “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra”.
