Contagi
Aquell dia, com sempre, es va llevar ben d’hora, però ja era massa tard. No notava res d’especial, però el procés de contagi ja s’havia consumat. No es va dutxar, al contrari del que havia fet cada matí des de feia molts anys, però això ni tan sols li va passar pel cap.
Mentre es barallava amb els mots encreuats del diari, es va preparar l’esmorzar: un panet de sègol amb pernil i un te verd. Va arrugar el front amb el primer glop: el va trobar massa fort; ell sempre el prenia més esblanqueït, però no en va fer cas i va continuar bevent.
Li venia de gust arreglar-se: es va posar un jersei de coll rodó, uns pantalons de tergal i l’abric de mudar. Davant del mirall, va pensar que encara feia goig pels anys que tenia, perquè conservava un bon feix de cabells i perquè el melic no se li havia allunyat gaire de l’estómac.
Fins que no va ser al carrer, no es va adonar que anava descalç.
Llavors, per fi, va ser conscient que tenia un problema. Però quin? Per molt que hi rumiava, no hi sabia trobar el desllorigador; l’únic que li venia al cap era el tema que havia monopolitzat el seu dia a dia durant els últims mesos: el treball final de màster sobre els usos no sexistes del llenguatge.
Però, per molt atrafegat que anés, com es podia explicar, aquell oblit tan garrafal?
De seguida va anar a veure un metge. Després de l’interrogatori de rigor, un seguit d’exàmens físics i psicològics i un llarg i angoixant silenci administratiu, el pronòstic el va deixar desfet: el virus S/G-1, que s’havia estès feia anys per tot el país i ja havia afectat un bon nombre d’habitants, havia mutat, i ell era el primer cas que es documentava del nou S/G-2, que produïa uns efectes encara més esgarrifosos.
Va sortir capcot i no va poder retenir el plor. Pensava en tot el que es perdria a partir d’aquell moment: dels seus tres llegums preferits, només podria menjar cigrons; podria continuar anant al gimnàs però no a nedar; hauria de deixar d’anar al cinema; només podria pagar amb bitllets (o, quan se’l modernitzés, amb el mòbil); es quedaria sense molts electrodomèstics…
Llavors es va despertar. Tot allò ho havia somiat? Es va afanyar a escriure tot el que recordava perquè no se li oblidés, i després ho va llegir i rellegir. Semblava clar que havia sigut un malson. O no?
Curació
A la tarda ho va explicar a una amiga que trobava sovint per la Rambla. Ella li va dir que no s’hi amoïnés, que durant les darreres setmanes també havia patit la infecció S/G-2 i que la seva metgessa li havia recomanat relaxació i canviar algunes pràctiques per minimitzar les molèsties. Li va dir que des que ho feia així, la millora era notable.
Posa’t camisa, corbata i americana, li va recomanar. Calça les millors sabates, o sandàlies, o espardenyes. Menja sovint llenties i mongetes, i per postres maduixes, taronges, peres o pomes.
Amb les sabatilles posades apuja la persiana, mira més enllà de la finestra i, sobretot, cuida les flors de la terrassa. Pensa que cada poncella nova serà una victòria.
Passeja, fes excursions per la natura, observa detalladament la fauna i la flora que trobaràs a cada passa, i beu aigua de la font. T’ajudarà molt escoltar les caderneres, les mallerengues, les grives… I també descansar la mirada damunt de les roselles, les gencianes, les flors boscanes i qualsevol de les fulles verdes que deixa anar la primavera.
I quan tinguis son, cap a casa a fer migdiada.
Albert Soler Dalmases
Rosa Perelló Vives
