Núria León (APLEC)
Com si d’una xifra màgica es tractés, trenta-un anys compleix l’editorial independent L’Albí i trenta-un anys són els que també compta Mar Fontana en veure-hi publicat el seu primer poemari: Terragra. Fontana pertany a aquella generació de filòlogues catalanes ―encapçalada per Maria Cabrera (La ciutat cansada, Premi Carles Riba 2016) i seguida, entre d’altres, per Maria Sevilla (Dents de polpa, Premi Bernat Vidal i Tomàs 2015)― que, nascudes als anys vuitanta, s’han format parcialment o total a la Universitat de Barcelona. S’expressen, a més, amb una particular veu poètica femenina, que tracta de l’esgotament de les relacions, de l’experiència amorosa, i de les emocions i actituds que hi són recurrents, les quals, com «plagis de paraules convingudes / abans de l’esclat d’un terrabastall de fuites», perden la frescor i els contorns en un context hostil d’aridesa.
Allò que millor caracteritza els versos de Fontana, des d’un bon inici, és el capbussament en una mena de plany que es vincla però que mai no acaba d’esmicolar-se del tot, «que giravolta a l’extrem del pendís / amb argúcies que brosten en l’anonimat», que pretén «cohesionar pols, lament i oïda / sense esquerdar el mirall i ficar-se dintre». L’expressió d’un sentiment apassionat, desbocat, cru, dolorós a vegades, que, tanmateix, en buidar-se o fregar els límits, es redreça en contenció. Tal volta en aquest punt és on millor es copsa el deute carnerià (caldria recordar aquí La paraula en el vent o La inútil ofrena). De fet, malgrat el desencís i el cansament per l’excés i el pes existencial que presenten els poemes de Fontana o, millor dit, la dificultat de vehicular els moments d’absència i de solitud que se’n deriven, tímidament hi treu el cap l’esperança (al capdavall, «la llum llu en les intimitats de l’obaga, / el vent batega sense exasperar-se»). Com aquella terra eixorca que, després d’anys d’ingratitud i maltempsades, encara espera ―a voltes subtilment, a voltes alenant― el do reparador de la pluja («indulgent terra mullada»).
L’edició de Terragra conté un breu i valuós epíleg de Vicenç Llorca, que destaca els principals eixos del recull de Fontana. Hom hi convé pel que fa al procés in crescendo que presenta el poemari, els manlleus d’Eliot (en el títol, el tema) i ausiasmarquians (l’ús del símil, el to reflexiu), el gust pels encavalcaments i la sintaxi sinuosa, el reeixit equilibri entre classicisme i modernitat, la bellesa o la força d’algunes imatges («els dies sens fi d’un demà errant», «m’han instruït parracs cosits a l’inrevés», «les esperances remuguen entre rates», «bloqueja’m el pany de la mirada», «l’agonia / que ha fermat les portes del replà», «la memòria pot declarar-se en vaga / en vida, fina com el paper de vidre»), l’aparició pertinent de la ironia en comptades situacions («la santedat no ha estat mai de carn humana / ―ni la santedat ni la seva santa mare») i d’algun desenllaç sentenciós («esbudellaran l’esguard a un pou sense fons», «les lletres de les faules jauran a terra», «la veritat no s’engoleix d’una glopada»), o la predilecció per emprar metàfores provinents del camp nàutic o tèxtil. Comptat i debatut, tot plegat una excusa perfecta per a jugar amb la paraula, per situar-la com a veritable protagonista del món fictici creat per Fontana. La realitat de les relacions humanes, com la mateixa poetessa reconeix, s’hi situa ben lluny: «només el gest [hi és] insuportablement honest, / només el silenci [hi és] incòmodament sincer».
