Eduard Creus
El dia 26 de gener d’enguany Igualada va rendir homenatge als igualadins que van perdre la vida al caps de concentració nazis, durant el període 1941-1942. Aquest reconeixement es va fer simultàniament en ciutats d’altres comarques. Avui no parlaré d’aquests a qui s’ha homenatjat, sinó dels que també hi van morir, però que per un motiu o per l’altre els seus noms romanen en l’oblit, i només són recordats pels seus familiars.
Des del mes d’agost del 1.940 van ser molts els republicans catalans y espanyols que van arribar als camps de concentració i extermini nazis. La quantitat està xifrada en més del 7.000, dels quals només uns 2.000 van aconseguir sobreviure. Si remenem la història passada, és difícil de precisar en quin moment es va decidir d’enviar als presoners republicans als camps de concentració nazis, El que sí se sap és que les autoritats franquistes estaven assabentades de la sort que anaven a tenir aquests presoners, puix que això queda palès en diversos documents alemanys que van ser enviats al Ministeri d’Afers Estrangers Espanyol. Quan França va ser ocupada, el ministre i cunyat de Franco, Ramon Serrano Suñer va demanar als caps de l’exèrcit alemany que localitzessin a tots els republicans que s’havien establert en aquell país, especialment els que havien ocupat càrrecs polítics durant la República. Més tard, va viatjar a Alemanya per entrevistar-se amb el cap de les SS, Henrich Himmler. El resultat d’aquesta trobada va ser l’ordre dictada pel mateix Führer, on deia literalment que, “pel que fa als súbdits espanyols que durant la guerra van combatre al bàndol republicà, es procedirà a traslladar-los directament a un camp de concentració del Reich” .
Alguns dels camps en què va ser confinats els republicans van ser Mauthausen, Dachau , Buchenwald, Ravensbrück (les dones), Auschwitz… En el sistema repressiu nazi, l’obsessió per l’ordre i la catalogació els va fer crear un símbol per diferenciar a cada grup de presoners. Els jueus portaven en els seus uniformes l’estel de David, mentre la resta lluïa un triangle invertit. Els delinqüents comuns ho portaven de color verd, els presos polítics vermell, als homosexuals se’ls havia reservat el rosa, als gitanos i asocials el negre, i als testimonis de Jehová i objectors de consciència el morat. A l’interior del triangle, els presoners que no eren d’origen alemany portaven, a més, la lletra inicial del seu país. La lògica faria pensar que els espanyols rebrien el triangle vermell de presoners polítics, com de fet va ocórrer, anys més tard, en la resta dels camps. No obstant això, a Mauthausen, els republicans espanyols van rebre el triangle blau que els distingia com a apàtrides. Un triangle blau sobre el qual apareixia escrita una «S» que els definia com spanier, és a dir, com a apàtrides espanyols. Tota una contradicció solament explicable pel desig del règim franquista de ni tan sols reconèixer-los com a compatriotes. En els llibres de registre del camp i en la ment dels SS, aquesta definició era una mica més àmplia: tots els nouvinguts eren registrats com “rotspanier”. L’explicació de per què aquells homes nascuts en una nació amiga del Reich, com era Espanya, mereixien estar en aquest lloc obeïa a una senzilla raó: es tractava de “rojos espanyols”.
El llistat de mètodes de tortura i assassinat és interminable. Els republicans van perdre la vida de totes les formes imaginables: afusellats, apallissats, gasejats, penjats… No obstant això, la majoria va perir per un còctel letal de gana, treball esclau i unes condicions sanitàries deplorables que provocaven tot tipus de malalties. Pel que fa als que va aconseguir sobreviure, tot i que han passat més de 70 anys del seu alliberament, encara recorden el seu número de presoner. Van haver d’aprendre a pronunciar-lo en alemany, a base de cops i amenaces de mort. No és doncs d’estranyar que malgrat que alguns d’ells ja superen el 90 anys i ja no es recordin de moltes coses, aquest número no l’han pogut oblidar.
