He llegit als diversos mitjans el cas de l’individu que va abordar a Igualada una dona quan s’adreçava al seu cotxe i se la va endur fins a una zona boscosa, on la va agredir sexualment i li va robar diverses pertinences. La víctima va patir també diverses ganivetades de gravetat, produïdes per l’arma blanca que va utilitzar l’agressor. Quan al cap de poques hores va ser detingut pels Mossos d’Esquadra, va resultar que es tractava d’un intern de la presó, que compleix una condemna de 26 anys la presó per un cas similar. Aquest presumpte violador estava gaudint d’un permís atorgat per un jutjat de vigilància penitenciària, atès que el programa de rehabilitació per a delinqüents sexuals que segueix mostrava una bona evolució.
Aquest darrer fet ens ha tocat de més a prop, però d’altres de similars se’n produeixen massa sovint. L’eventualitat de que presumptes agressors tornen a delinquir durant un permís penitenciari és malauradament repetitiva. També que els programes que segueixen per modificar el seu comportament, progressen substancialment. No obstant això, la realitat demostra que hi ha quelcom que grinyola. És com si aquest individus fossin capaços d’enganyar als seus terapeutes fent veure que modifiquen el seu comportament, quan en realitat continuen igual. No pretenc analitzar les plataformes d’intervenció amb agressors sexuals, però sí que se’m planteja un interrogant pel que fa a l’actuació de la justícia.
Quan comencem a tibar del fil de casos com el que tractem avui, ens assabentem que les sol·licituds per obtenir l’autorització per abandonar la presó durant un curt període, havien sigut denegades una desena o vintena d’ocasions. Finalment, però, acaben aconseguint-les . Per no parlar de les vegades, poques afortunadament, en què un condemnat per agressió sexual ha sigut posat en llibertat a causa d’un error judicial. La reinserció social de qui ha complert una pena, és una cosa totalment legítima. Tothom té dret a una segona oportunitat, sempre i quan es demostri que el risc de reincidència és zero. Això no sempre és així, però amb el sistema judicial actual, una vegada s’ha complert la sentència hi ha violadors no rehabilitats que surten al carrer. Els experts en la matèria diuen que el fracàs de la reinserció d’aquests malfactors no es deu a la manca de professionalitat dels serveis de reinserció penitenciària, sinó «més aviat a un dèficit de recursos econòmics per atendre amb garanties la correcta aplicació de la individualització del tractament». Sigui com sigui, jo sóc de l’opinió que si una persona continua sent una amenaça per la societat n’ha de romandre apartat. Cal cercar i trobar altres modalitats que permetin de mantenir-los controlats, una vegada han complert amb la condemna que el en seu moment els van imposar.
Sortosament i malgrat l’agressió patida i les ferides que li van ocasionar, la víctima d’Igualada continua amb el procés de recuperació. Atès que també es va poder r detenir el presumpte violador, que les autoritats judicials i penitenciaries vagin molt en compte abans de tornar-li a permetre gaudir d’un permís.
