Un dia m’arriba la terrible notícia. Quelcom que creus que és aquí des de sempre i que sempre hi serà, se t’informa que ha arribat a la fi, i no, no m’hi acostumo.
M’imagino que els aires igualadins comencen a ser part del meu tarannà, i cada cop més em “ressenteixo” amb els canvis, superficials o profunds, que la ciutat exhibeix darrerament gairebé de forma descarada.
Però que això arribi fins al meu restaurant de sempre, és el súmmum.
Com a gairebé a tothom, els sabors i l’entorn han marcat la meva vida a Igualada, crec que la gastronomia d’aquest país no pot deixar indiferent ningú que passi per aquestes terres. De fet, hi ha tres o quatre llocs que són referents per a mi i em costa molt sortir d’aquests llocs que considero meus. Per horaris, pel gust, per la familiaritat o pel que sigui. Són meus. I de cop, un dia, arriba la notícia que un d’aquests llocs que creus que ho serà per SEMPRE, tanca. Incredulitat, pena, curiositat, et porten cap al lloc en qüestió i, és clar que la notícia és obvia, però tu no te n’havies adonat que el temps passa i la gent es JUBILA. Així és com els dies de la Glòria i el Ciscu del MOSCATELL han arribat a la fi i tots ens quedem amb cara llarga i, tu ja ens diràs, on anem a fer el cafè de la tarda, el cigaló del dissabte o el sopar del dijous??? En fi, el què faci falta, perquè com que jo era de les consentides del Moscatell sempre tenia taula i el meu pop a la planxa i el meu bistec molt fet i amb mongetes que només el Ciscu sap fer com m’agrada…
Doncs resulta que ha passat el temps i els amos del MOSCATELL es jubilen i el meu restaurant de “referència” de sabors igualadins canvia de mans. Canvia de mans i canvien les coses. Això és el que als que vivim a Igualada ens costa molt d’acceptar. No acabem d’assimilar els canvis massa bé i ens hi resistim. Per aquesta raó, des que els “nous” van començar me’ls mirava amb una mica de recel i un cert rancor. Puff, el canvi. No és just. I a més van i modernitzen les taules, alguns dels plats de la carta i puff…
Però com que sóc valenta i aquest carrer és part obligada de les meves rutines, un dia em revesteixo de coratge i hi vaig. Discreta. Per fer un cop d’ull, per tafanejar a dins, poder criticar amb un cert criteri (cosa també molt igualadina) i analitzar què hi havia passat a aquest lloc tant meu perquè molts igualadins “de tota la vida” així m’havien ensenyat.
Però necessitava un pretext. Va, un cafè. Un cafè no t’obliga a res i et dóna temps per escanejar la nova realitat. I representa que el canvi és collonut, i les persones que ho porten són normals. Sí, normals, i el canvi és real. Ho és en la nostra festa, en els nostres carrers, en la geografia humana que redescobreixes pels carrers, en les propostes comercials i, fins i tot, en les iniciatives que pren l’Ajuntament, que són noves. Bones o dolentes totes són noves. Què passa? És que no podem amb el canvi, oi? Ens costa dues vides deixar que les coses deixin el nostre control de coneixement i pensem que això no podia passar al nostre petit poble. Som així. Però també som curiosos i plens de motivació per perdonar els canvis i participar. Ei, tot aquest “rotllo” per dir-me a mi mateixa que el canvi és bo, sorprenent i irremeiable. Així que comencem a deixar enrere aquesta Igualada de tota la vida gairebé sense adonar-nos-en per redescobrir una nova Igualada. Al principi ho veurem amb un pufff de recel. Però si feu un cafè com jo i us ho preneu amb calma, potser fins i tot ens agrada i hi participem.
Per cert: Glòria i Ciscu, A GAUDIR, QUE US HO BEN MEREIXEU!
