Després d’una colla de publicacions amb reflexions sobre aspectes que en la meva opinió crec vinculats a la innovació i els seus objectius, voldria començar el 2016 amb una sèrie de comentaris sobre els paradigmes que hi van associats, tot relacionant-los en el possible amb la situació actual i les condicions específiques del nostre entorn anoienc.
No en vull fer una llista tancada ni tampoc una jerarquització per importància, però sí que he volgut començar el gener parlant del que estic segur que és el més important en l’entorn de la innovació i la seva relació amb la competitivitat de les empreses i la seva expectativa de continuïtat en el futur. És senzill: són les persones. El capital humà de les empreses és el seu actiu més important. Sempre. Gairebé totes les empreses en parlen, ho admeten i/o en presumeixen. No estic gens segur que d’una forma prou reflexiva i profunda, però aquest és un principi prou consensuat i ho podeu comprovar en els diaris, en la documentació corporativa de les companyies, o en les seves aparicions a internet, incloses les pàgines web, blogs, etc.
He fet aquesta introducció perquè em sembla important emfatitzar la contradicció que és el considerar sincerament: Que no hi ha competitivitat, no hi ha empresa, no hi ha productivitat, no hi ha creativitat, ni benefici, ni futur, ni satisfacció empresarial, sense l’energia vital que dóna a l’activitat productiva la capacitat -adequada a la seva missió- de la gent que hi treballa, ni sense el seu entusiasme i alineament amb els objectius de l’empresa cada dia -cada dia-, ni sense la satisfacció que dóna per damunt de tot el saber que s’ha assolit un èxit col·lectiu gràcies també a la participació, creativitat i compromís d’un mateix. I, tanmateix, constatar que el factor humà només és un rengle en l’escandall de costos, que cal tenir controlat per tal de mantenir els beneficis de l’empresa. Quan passa això, tota la resta cau com un castell de cartes.
Jo dividiria en tres parts els aspectes que tenen a veure amb la incidència del factor humà en la innovació a l’empresa: la capacitat de captació i retenció del talent, la formació d’aquest talent, i la gestió de la seva capacitat creativa. I més que considerar la situació d’aquests tres aspectes a nivell empresarial, voldria fer-ne una breu estimació com a territori.
L’Anoia té una paradoxa amb l’atractiu cap a professionals que hi desenvolupin la seva carrera: la proximitat a Barcelona. No hi ha dubte que la marca Barcelona és un dels valors empresarials que més podem desenvolupar, i això val també per al talent. Igualada i els municipis propers són una bona opció per a un jove enginyer, un informàtic especialitzat o bé un expert en medi ambient. Vindrà a treballar-hi, però quant de temps el territori serà capaç de retenir-lo? Aquesta és una de les limitacions que he escoltat d’alguns empresaris que necessiten un nivell de competència elevat en els seus col·laboradors. Potser hi ajudaria una connexió ferroviària eficient, però tot i així, estic convençut que l’aparició d’oportunitats en l’àmbit de la nova indústria del segle XXI més a prop o a la mateixa Barcelona, fan i faran que la retenció de talent a la nostra ciutat sigui molt precària. Hem de ser conscients d’aquesta limitació, i treballar amb imaginació per donar-li la volta i buscar atractius incrementals a l’estil de vida anoienc.
El segon aspecte és la capacitat formativa (i re-formativa), o sigui la «fàbrica» de talent. L’interès tenaç, sostingut en el temps i enfront de totes les dificultats possibles, en el manteniment de la sèu universitària d’Igualada diu molt en aquest sentit. És evident que hi ha un compromís profund des de l’administració per tal que aquesta part estigui ben coberta. Les iniciatives en salut (infermeria, 4D Health) i noves tecnologies de comunicació i producció (Ignius) a banda del teixit excel·lent en l’àmbit de formació professional, disseny, o bé en les expectatives de formació dual, indiquen que, tot i la manca d’una massa crítica que garanteixi l’èxit de totes les especialitats que voldríem, el territori ha identificat i afrontat el repte adequadament. Potser afegiria com a element de reflexió la conveniència de no tractar de competir amb les comarques més properes, sinó més aviat col·laborar-hi i coordinar-nos en tot el possible perquè el punt visiblement més feble -la massa crítica- es superi amb la mobilitat que d’una forma senzilla es pot resoldre en les distàncies curtes.
En la gestió de la capacitat creativa és on l’empresa hi juga més directament. Les bones pràctiques a l’hora d’identificar quin procediment ens condueix des de la bona idea fins a un assoliment econòmic tangible, més vendes, més clients, més guanys, es poden divulgar i tractar de fomentar-se en les empreses. La millor manera per adquirir aquest coneixement és obrir portes i finestres i deixar que el que està passant al món impregni també la nostra activitat (recordeu que per molt que sapigueu de la vostra feina, a fora de la vostra empresa, en conjunt, sempre se’n sabrà més), i la manera més senzilla i ràpida de fer-ho és articular jornades, intercanvis, consultes, etc. a través de les organitzacions empresarials. L’esforç col·lectiu sempre és més intens que el que es pot assolir individualment, i per sort a l’Anoia tenim unes organitzacions socials i empresarials, especialment la UEA, que permeten un diagnòstic optimista sobre la nostra situació en aquest sentit. Cal, això sí, superar una tendència atàvica a la introspecció en les empreses, a l’individualisme mal entès i a una valoració insuficient del molt talent que ha produït, en una comarca de dimensions reduïdes, l’emergència de veritables activitats punteres, trencadores i per damunt de tot exitoses.
Per això, si us plau, no ens n’oblidem: també en la innovació tot comença per la gent.
