Emocionar-se és humà i, tot i que tots ens emocionem, no tots ho expressem de la mateixa manera. L’expressió externa de les emocions que sentim és totalment subjectiva, és a dir que depèn de com som, de la nostra història i de com estem en el moment precís.

Expressions emocionals com: plorar quan estem tristos o sentim impotència, estrènyer els punys o les dents quan ens hem enrabiat, riure quan estem contents o córrer quan tenim por, són algunes de les moltes expressions de les quals fem ús les persones quan estem emocionades.

La diferència entre l’expressió emocional que fa una persona i la que en fa una altra ve donada per la intensitat d’aquestes actuacions.

Si observem el plor com expressió de tristesa, per exemple, podem veure algunes d’aquestes diferències. La majoria de persones ploren quan estan tristes, però també trobem persones, que es contenen tant i tant que semblen impertorbables, com si mai haguessin passat per moments suficientment tristos com per plorar. I també podem observar que hi ha persones que es mostren fàcilment inconsolables, com si res ni ningú les pogués ajudar a aturar les llàgrimes. Veieu la diferència d’intensitat? En un extrem tindríem la no expressió de tristesa i a l’altre el desbordament per la mateixa.

Tot i que algú pot pensar que el millor és expressar-se emocionalment de forma lliure i sense obstacles, i de fet, és un consell que sembla que està de moda i que inclús des d’algunes teràpies es promou sí o sí, res més lluny del que és saludable, les persones ens emocionem i hem d’actuar en coherència amb el que sentim, però d’una forma regulada. No podem estar sempre inhibint les emocions que sentim, ni sempre en estat emocional pur.

Diguin el que diguin, hi ha persones a les quals se les ha d’incentivar a expressar-se, com a aquelles que no ploren mai, però també hi ha persones a les quals se les ha d’ensenyar a regular-se, com a aquelles a les que sembla que res les calma.

El més saludable és, sens dubte, emocionar-nos sense deixar-nos arrossegar.