A Guantánamo donaven alimentació forçosa al presos que feien vaga de fam. Però no cal estar a la presó per tenir un tub d’alimentació a través del nas o la panxa, a les Residències Geriàtriques, l’alimentació artificial, actualment, sovinteja massa. Curiosament trobem cruel que es faci als presos a Guantánamo i, en canvi, trobem acceptable que es faci amb nostra gent gran que són els nostres avis i pares.
Se sap que forçar l’alimentació amb tubs: sonda nasogàstrica o tub a través de l’abdomen fins l’estomac, és una actuació desproporcionada i danyosa. No sols no millora en res la qualitats de vida de la gent gran sinó que, a més de dolorosa, no evita les complicacions respiratòries associades i és font de freqüents complicacions que obliguen a traslladar els avis als hospitals.
A nivell organitzatiu i de servei és fàcil abusar de l’alimentació artificial per sonda ja que l’alimentació manual requereix més dotació de personal és més laboriosa de fer sí bé molt millor i prudent que la que es duu a terme amb aquests tubs. És difícil entendre com, si no es millora la supervivència, no es redueixen les infeccions i no millora l’estat nutricional, per què l’alimentació artificial és tant present en l’etapa final de la vida.
La inserció d’un tub per alimentar a un resident geriàtric, sobretot en demències avançades amb dificultat per empassar, és una decisió tècnica casi automàtica (com donar antibiòtics per una infecció) mancada d’una mínima dosis de sentit comú (falta de proves científiques que avalin un benefici clínic). A la decisió mèdica, massa optimista amb la tecnologia respecte la supervivència dels avis, s’afegeix la manca o mala informació als familiars dels seus riscos i beneficis i la pressió per decidir en 5 minuts accions d’una vital importància. També s’afegeix l’escassa tradició de fer voluntats anticipades que deixa a les persones grans en mans dels seus cuidadors.
Decisions de substitució com el consentiment informat no haurien de ser suficients per aplicar una alimentació mitjançant tubs. Fa falta incorporar aspectes bioètics a la presa de decisions que valorin el dany/benefici aconseguit amb l’alimentació artificial. D’altra banda la família hauria d’acceptar que, en alguns casos, la incapacitat per menjar és una senyal de què la malaltia ha progressat fins la seva etapa final i que els tubs només agreugen la agonia. Hi ha massa acarnissament en l’etapa final de la vida. Maltractaments que passen inadvertits perquè no hi ha voluntat de veure’ls i que són consentits per la societat.
