Si jo us avanço que aquest article parlarà de l’ensenyament-aprenentatge de les matemàtiques, què és el primer que us ve al cap? Com vosaltres vau aprendre-les? Amb llibres de text, molts números, problemes per resoldre, divisions i multiplicacions indesxifrables… i a les darreres pàgines del llibre es tractava geometria (si hi arribaves)?

Com les aprenen ara els vostres fills? O com les feu aprendre si sou mestres?

Podríem imaginar una escola on l’emoció per comprendre sigui el motor del fet educatiu? Podem imaginar com apropar-nos al coneixement independentment de l’edat de les persones? I una cultura matemàtica com a vehicle de comprensió, expressió i projecció del pensament?

A l’escola fem créixer l’emoció i amb ella ens comprenem a nosaltres mateixos, els altres i el món per esdevenir ciutadans empoderats, crítics, cultes, creatius i compromesos.

L’escola ha de generar contextos on els nens i les nenes es puguin fer preguntes, crear espais públics on les persones s’escolten per avançar en el saber comú. Un ambient que es reorganitza per a aprendre els uns dels altres, contrastar idees, reflexionar sobre les pròpies i les dels altres, provocar nous interrogants… Un lloc en el que s’actua en l’ús de les competències claus i es dóna sentit a les accions de les persones de l’escola.

El dia a dia de les aules està ple d’experiències que si no estem al cas podem perdre. Què us suggereixen aquestes preguntes sorgides d’aules d’alumnes d’entre 3 i 5 anys?
** Podem plantar una muntanya?
** Què hi ha darrera aquesta porta?
** Podem viure en un iglú?
Creieu que es pot donar resposta amb un parell de frases o es necessita fer un projecte de treball?

Us explico avui una activitat que vam fer el passat curs amb nens i nenes de 5 anys.
Fruit d’una excursió pels volts de l’escola va sorgir l’afirmació espontània que anàvem pel camí més llarg que condueix al parc de l’església. “Jo sé un camí més curt.”
A classe en vam parlar.

-Hi ha diferents camins per anar al parc? Com podem saber quin és el camí més curt? Quant hi ha de l’escola al parc?

En parlem i trobem cinc camins diferents per anar de l’escola al parc. Escrivim la ruta per on hem de passar, esbrinem el nom dels carrers, fem el plànol i equipats amb paper, llapis, goma i un rotlle de 50 m sortim al carrer a mesurar-ho. (Val a dir que estem en un poble i les distàncies són curtes)
Vam escriure el número 50 vàries vegades i també d’altres, i vam conèixer quin era el camí més curt. Estàvem parlant de metres amb nens de P5.

Vaig aprofitar aquesta gesta per preguntar-los quines formes geomètriques podríem trobar al campanar de l’església. En vam enumerar moltes i en la visita en situ en vam descobrir encara més: quadrat, rectangle, cercle, triangle, semicercle, cub, octàgon, prisma i mitja esfera. Us imagineu quina descoberta? Podeu figurar-vos l’emoció dels nens i les nenes per trobar aquestes formes? La satisfacció de l’aprendre!

I a més, vam mirar el sostre del campanar des de dins, quina forma tant curiosa! ens vam fixar en les arestes al baixar les escales, la forma de les peces de construcció…

Quan ja crèiem haver resol l’enigma, va sorgir un nou repte: Quant mesura el campanar d’alt?
Com ho podíem esbrinar? Vam necessitar noves converses a la classe fins que vam trobar la resposta correcta a l’ordinador. Ja podíem mesurar-lo!

I durant el temps que va durar aquest projecte (un mes llarg) vam fer altres activitats com estirar-nos al pati un al darrera de l’altre representant l’alçada del campanar, i a l’aula de psicomotricitat vam construir la base del campanar amb caixes de cartó i hi vam jugar a dins, vam escriure, vam comptar, vam dibuixar, vam pintar, vam viure!

Vam aprendre els uns dels altres, els uns amb els altres.

Les matemàtiques com totes les disciplines, tenen una cara molt amable. Només cal proposar-nos de trobar-la i de ben segur en gaudirem i en farem gaudir.

Del grup “la cultura matemàtica de les persones” entre d’altres en podem aprendre moltes propostes. Moltes gràcies per compartir-ho.