El passat mes de setembre la Generalitat de Catalunya va declarar Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de Zona Arqueològica, la Vil·la Romana de l’Espelt, un jaciment ubicat al terme municipal d’Òdena que es troba sota custòdia de l’Ajuntament d’Igualada des de 1966. Aquest jaciment es converteix en el cinquè element patrimonial que, sota la tutela de l’Ajuntament d’Igualada, adquireix la catalogació de BCIN: la Basílica de Santa Maria, la Igualadina Cotonera, l’ermita de Sant Jaume Sesoliveres i els portals de la Font Major corresponents a l’antiga muralla ja van rebre anteriorment aquesta tipificació. Tot i que la Generalitat ha trigat més de 30 anys en declarar-la BCIN – cal recordar que  les excavacions que van descobrir la Vil·la les va realitzar el CECI  (Centre d’Estudis Comarcals d’igualada) als anys ’80 – durant aquests anys tampoc s’ha fet gaire per promocionar la mateixa Vil·la. Ho posaré a prova: si preguntéssim a la ciutadania, quin percentatge de gent creieu que encertaria la localització exacta de les excavacions?

El cas de la Vil·la Romana és un exemple més de com els governs de l’Ajuntament d’Igualada han desprestigiat el valor patrimonial de la ciutat, però aquest darrer comandat per CiU potser s’emporta la medalla d’or. Si recordem el ple del mes de juliol, el govern de CiU amb majoria absoluta va suprimir el Patronat Municipal d’Esports (PME) i l’Institut Municipal de Cultura (IMC) tot i que tota l’oposició va votar en contra de la seva supressió. L’MC tenia com a objectiu, entre d’altres, realitzar un lligam amb totes les institucions culturals d’Igualada per a que treballessin conjuntament, atomitzades sota un mateix bloc de treball per tal de facilitar les tasques culturals i el sentit en conjunt. La desatomització que representa l’eliminació del IMC per part del govern de Marc Castells ha fet i farà que la cultura d’Igualada ja no es gestioni sota una mirada de conjunt, sinó sota la simple mirada d’una regidoria. L’excusa del govern va ser l’eficiència i tothom sap que l’eficiència mai es troba en el treball en conjunt.

El criteri d’eficiència que defensa l’actual govern no me’l crec, més que res perquè parlen d’eficiència però la realitat és obtenir el màxim control del capital cultural, i per això em pregunto si el patrimoni d’Igualada és prou visible o no, si els propis igualadins el sabem reconèixer o no, essent la conseqüència la pregunta sobre si invertim prou recursos humans en conèixer allò que ens envolta i ens fa ésser. Amb això em refereixo a totes les institucions, grups culturals i/o religiosos, entitats i associacions que representen la diversitat pròpia de la nostra ciutat i voltants ja que, en certa mesura, ens defineix: no dubto en que ens determina més el nostre codi postal que no pas el nostre ADN. No podem, doncs, ignorar el poder socialitzador, conservador i econòmic que té en si el patrimoni cultural, sigui declarat BCIN o no, ja que tot allò que produeix cultura produeix formes de vida. És per aquest motiu que la “triada” del poder cultural (socialitzador, conservador i econòmic) és important gestionar-la en la mesura en que la nostra preocupació pel nostre entorn cultural implica una preocupació per nosaltres mateixos com a persones i com a col·lectiu que comparteix espai de vida, al qual anomenem ciutat.

Aquesta triple voluntat no acaba de dur-se a terme a Igualada i un dels motius és la manca de recursos humans per fer-ho possible. Per això cal ampliar aquests recursos en comptes de reduir el patrimoni a plaques informatives, esperar a que a Generalitat ho declari com a BCIN  o esperar per mostrar-ho durant la Festa Major o les Jornades Europees del Patrimoni en comptes de mostrar-ho, per exemple, trimestralment; cal una planificació amb mirada de conjunt que tingui com a horitzó un valor social i de passada un retorn econòmic, és a dir, una aposta econòmica directa en cultura per part de l’Ajuntament que generi vida econòmica al voltant, des de la creació de llocs de treball per explicar el patrimoni fins al bar al que es va després d’una visita guiada; en definitiva, cal una modificació del discurs que s’encarrega de gestionar el patrimoni cultural, és a dir, veure el patrimoni cultural que ens envolta i fer que tot allò que ens pugui semblar estrany, llunyà o distant en el temps, en siguis propi: fer que allò altre ens constitueixi com a nos-altres.

Per fer més proper això que intento explicar, ho exemplificaré amb l’Escorxador, que des de l’època romana fins als nostres dies ha tingut diferents histories en diferents contextos que li han atorgat diferents funcionalitats. Avui és un edifici buit i que no es pot visitar, un edifici que es mor perquè no hi ha voluntat política de revifar i convertir-ho tant en un edifici viu com visible. Podrà fer una regidoria el que no ha sabut fer l’IMC? Serà certament més eficient que l’IMC? Jo ho dubto, de la mateixa manera que dubto de l’interès per part del govern de CiU del triple poder de la cultura, de la seva voluntat de tornar a la ciutadania el que és de la ciutadania. En poques paraules, dubto de l’interès per part de l’actual govern d’aprofitar el valor del patrimoni cultural, d’aquell “nosaltres” des de la diversitat que ens fa ésser. La mirada de conjunt de la ciutat s’esmicola una mica més amb la supressió de l’IMC i sembla que només ens queda pregar un rèquiem per a ell.