Sóc mestra i mare. No m’agraden els deures pels meus alumnes ni tampoc pels meus fills.
La paraula “deures” ja té connotacions negatives. És una obligació, un deure! No es pot qüestionar.
No crec en els deures tal i com estan plantejats en la majoria de les escoles del meu país: continuar exercicis avorridíssims del llibre, fer aquella fitxa de càlcul curulla d’operacions sense sentit, fer el resum d’un llibre que has d’haver llegit tant si t’agrada com si no (i de tots els llibres)…
I molts deures. I cada dia. I tots els caps de setmana.

Estic convençuda que no aporten res positiu; per contra, fomenten la desmotivació vers l’escola, l’esperit de descoberta i emprenedoria que haurien de tenir els nostres infants. Repeteixo: tal i com estan plantejats actualment en la majoria d’escoles.

Comencem parlant de l’ambient d’educatiu d’una aula de primària (per posar l’exemple) on totes les taules estan disposades en parelles orientades a la pissarra i aixecar-te’n suposa una “ratlleta” que a la suma de tres prohibeix anar al pati. La pissarra de guix és el màxim protagonista (la digital a l’aula en la majoria dels casos s’empra com la tradicional, amb l’única diferència que no fa polsim a l’escriure). I el llibre i la llibreta de l’àrea són imprescindibles.

És un ambient motivador? Es fomenta la descoberta? La creativitat? La cooperació? Els i les alumnes hi van amb ganes? Suscita més interès pujar les escales per accedir a l’aula o continuar donant xuts a la pilota?

Catalunya, tenim un problema!
I fa anys.
Però malgrat conèixer-ne la magnitud de la tragèdia poques escoles han apostat pel canvi. Una modificació de metodologia que ha comportat millores notables en els resultats dels i les estudiants.

Si les classes tenen aquestes característiques, què ens pot oferir la solitud de la taula d’estudi de casa?
Parlem avui de la feina a casa i demà continuem amb la tasca de l’escola.

Em van agradar les reflexions sobre l’ensenyament a l’aula i a casa de Sala i Martín el passat diumenge 11 al programa Economia en colors. Us recomano veure’l. Aquest posicionament l’he sentit altres vegades. És una manera. De tantes que n’hi ha.

L’opinió de molts professionals és que els deures són motiu de conflicte diari a casa, la seva utilitat no s’ha demostrat mai i accentuen les desigualtats entre els nens i nenes que disposen d’algú que pot ajudar-los i els que no. Els i les mestres pressuposen que els i les estudiants sabran fer les tasques sols a casa? O per contra, compten que tots tenen un familiar que els ajudarà, internet a casa i accés a llibres per consultar?

Afegeixo: actualment no existeix cap document normatiu que parli de les tasques escolars a casa, cap ni un. Ben al contrari. Si us mireu l’Ordre de calendari que cada curs escolar publica el DE veureu que assenyala clarament que les jornades, i per tant les activitats, escolars s’han de desenvolupar entre unes franges horàries. Fora d’aquestes cap activitat, per tant hauria de ser considerada ”escolar”, en el sentit d’obligatòria i molt menys encara hauria d’esdevenir que de la seva realització se’n puguin derivar implicacions directes en l’avaluació dels alumnes. Si un centre ho fa, simplement, no està fent el que diu la llei, vet-ho aquí. Aquest horari inclou el temps d’esbarjo, que es considera una activitat educativa integrada en l’horari lectiu de l’alumnat i per tant s’hi han de respectar també els principis del projecte educatiu i castigar els alumnes és negar-los un espai educatiu.

Amb quin propòsit es posen els deures?
Deures exactament iguals per a tots els alumnes?

Pregunta per a reflexió: De tots els mestres que posen divisions de dues xifres o tres o sumes de tres fileres setmanalment als seus alumnes  quan va ser l’últim dia que en van fer per la seva vida personal? Quan en corregeixin el resultat ho faran de cap o amb el mòbil? De debò tenen utilitat i mereix l’esforç que hi fan dedicar? Potser estan demanant esforços que de poc serveixen.

Aconseguir la implicació dels alumnes, assegurar el seu progrés acadèmic i conrear el desig d’aprendre són tres objectius que es troben al darrere del “fer escola”. Inevitablement hem de canviar la metodologia a l’escola per aconseguir que la feina a casa no sigui un “deure” i es faci de gust i aporti allò que cada infant desitja.

Llegir còmics, escriure una carta (o mail), fer un dibuix, passar una estona a la biblioteca, visionar un reportatge, mirar una pel·lícula recomanada, són deures? Compartir l’estona d’esbarjo amb els amics: jugar pel poble, anar amb bicicleta, practicar esports, fer cabanyes… són drets dels infants? Parar i desparar taula, començar a aprendre a cuinar, conversar amb la família… està dins les agendes familiars?

Els infants són nens i nenes, amics i amigues, fills i néts i tenen moltes dimensions a desenvolupar que no poden ser negades davant l’obligatorietat de resoldre molts deures cada dia.

A Catalunya tenim encomanada l’obligatorietat que els infants passin moltes hores a l’escola i després vàries hores a casa estudiant, i des de ben petits. Emmirallem-nos en els països pioners en educació, bevem del seu sistema educatiu i millorem amb encert el nostre.

Marxem ràpid d’aquest estat que no ens deixa EDUCAR els infants o aviat ens caurà a sobre el que anunciava fa pocs dies un diari de referència nacional: Educación prepara un título de Tauromaquia en la FP bàsica.

Acabem amb humor: Us imagineu els deures que posaran en aquesta especialitat? Jo no vull ni pensar-hi.