El cervell, funciona d’una forma semblant a com ho fan algunes aplicacions d’Internet. M’explico, si per exemple fem una consulta sobre París, us haureu fixat que no passa gaire temps fins que des de diferents aplicacions ens comencen a arribar informacions d’aquesta ciutat. Doncs bé, el cervell té un model de treball semblat i ens ensenya només allò que creu que ens interessa, per més que a ell li arriben un munt de coses més. Ell ja fa una selecció basant-se en allò a el que nosaltres prestem atenció.

Quan estem acostumats a pensar en les nostres aficions, en les nostres matèries d’estudi, en els nostres amics, en els nostres costums, en el cervell es van creant rutes d’informació que s’activen cada cop que repetim aquestes conductes i amb aquest ús continu es van reforçant així que pel cervell és com si això fos tot el que ens interessa, facilitant que ens arribin a la consciència els mateixos tipus de pensaments, o els mateixos tipus de continguts de sempre.

Aquest tipus de funcionament ens fa ser més eficaços a l’hora de voler aprofundir en temes que ja ens agraden, però ens en resta a l’hora d’endinsar-nos en allò que és nou.

Un exemple per fixar-nos seria el de la introspecció. Quan volem fer introspecció, és a dir pensar i sentir sobre nosaltres mateixos, aquest mateix mecanisme del qual hem parlat, pot fer que no puguem explorar camps en els quals fa molts anys que no hi hem entrat o que no puguem revisar àrees de vida que són doloroses o vergonyoses, o pot impedir que observem les coses des de diferents punts de vista. D’aquí la importància de l’altre. L’altre, que pot ser un terapeuta, en algunes ocasions un amic, o inclús un desconegut, com té un cervell amb un model de treball diferent, al interactuar amb nosaltres farà que el nostre cervell es pregunti a si mateix de diferent manera de com està acostumat i es qüestioni sobre coses diferents.

Vull parlar amb algú!!