Els rumors de feia setmanes s’han fet realitat: la direcció de Vanity Fair ha anunciat que tancarà la planta d’Igualada, des d’on es desenvolupava la logística de la firma a Catalunya. Aquesta empresa, que remunta el seu origen a la històrica firma catalana Vives Vidal Vivesa, ha presentat un expedient de regulació d’ocupació (ERO) d’extinció per a la planta logística de la capital de l’Anoia, tenint com a resultat l’acomiadament de 30 treballadors. Segons les informacions locals la companyia arrossega una llarga sequera de resultats que es remunta fins a l’any 2000. Des de llavors, ha tancat 12 exercicis consecutius en números vermells, aconseguint beneficis només al 2004 i 2006, de la mateixa manera que ha reduït la seva plantilla exponencialment.

M’agradaria recordar que des de l’any 1995 que l’Organització Mundial del Comerç (OMC) va pactar la liberalització del comerç tèxtil mundial, la qual va consistir en eliminar les quotes d’entrada de productes i la reducció d’un 50% dels aranzels que paguen aquests productes importats. Aquestes mesures varen culminar l’any 2005 i la conseqüència va ser que les importacions varen augmentar, esdevenint Xina el país més exportador. Aquestes mesures tenien com a objectiu recolzar el procés de globalització de l’economia mundial com a via de creixement econòmic, tot i que amb el temps hem pogut apreciar la dubtosa veracitat de les intencions d’aquestes mesures. Igualada, una ciutat força arrelada a l’industria tèxtil i de la pell, ha patit altres crisis del sector, però cap com aquesta que, des de l’esclat de la “bombolla Inmobiliaria i financera” al 2007, ha vist transformar la seva ciutat en un aparador internacional sota el paraigua de la “Marca Igualada”, essent el seu objectiu potenciar l’economia de la ciutat amb el rere fons de mantenir viu un sector que decau i, rere d’ell, un determinada població de classe igualadina.

La capital de l’Anoia es trobava, a principis del segle XX, entre les ciutats més grans de Catalunya gràcies a una importantíssima indústria tèxtil. Al segle XIX, els més importants fabricants tèxtils d’Igualada havien anat deixant la ciutat per falta d’un riu que pogués moure les turbines, o bé per manca de bones comunicacions que permetessin l’arribada de carbó a preus raonables. Va ser a partir de la mecanització de les fàbriques que la indústria cotonera es dissocia i emprèn camins molt diferents, introduint el jacquard (tela matalàs, els cobrellits, les estovalles, etc.) fent de la ciutat una veritable referència en aquesta especialitat. Tot i això, la crisi del tèxtil cotoner era prevista i anunciada degut a l’acabament de les mesures proteccionistes, la modernització necessària del parc de maquinària i l’augment dels sous. No obstant això, l’industria tèxtil no es va deturar aquí: el tancament de les cotoneres dels anys seixanta va coincidir amb la forta puixança de la indústria del gènere de punt, el qual va durar amb força fins a finals del segle XX i els primers anys del XXI, però de tots és sabut que posteriorment la decadència del tèxtil igualadí es va començar a notar. Potser cal esmentar l’empresa Ignasi Carner com el final d’una era i l’inici d’una nova, ja que des de la crisi generada per la liberalització del tèxtil i la renovació de les antigues empreses als nous mercats fins als ERO dels anys 2013 coincidint amb la crisis de la “bombolla Inmobiliaria i financera”, els últims governs d’Igualada han intentat i es mantenen en la posició de transformar Igualada en una Marca, és a dir, en un lloc de referència per a la producció tèxtil i la pelleteria: Igualada es ven a les empreses oferint-se amb reduccions i ajuts a les empreses.

La “Marca Igualada” respon a una doble necessitat: per una banda, recuperar el teixit productiu igualadí perdut durant les crisis, i per una altra fer de la ciutat un lloc de referència per a emprenedors dels sector tèxtil i pelleter. Així, el govern treballa des de diferents àmbits, coincidint en “vendre” Igualada i la comarca de l’Anoia com un lloc atractiu per a les empreses del tèxtil. Aquest atractiu es creu degut per l’experiència de la regió en el tèxtil, les marques de prestigi internacional que hi ha a la ciutat, l’estructura empresarial ja en marxa, la mà d’obra especialitzada i amb experiència, la disponibilitat de sòl industrial, la capacitat logística, l’excel·lent posició geogràfica en un nus de comunicacions, les activitats i formacions en disseny que hi ha a Igualada, el centre tecnològic del sector tèxtil que impulsa projectes d’investigació i innovació, els clústers i agrupacions empresarials de suport i la complicitat institucional. Igualada gira al voltant del sector tèxtil en tots els seus àmbits, facilitant l’entrada a noves empreses, amb innovació i investigació gràcies a un Campus Universitari dedicat, sobretot, a la pell i en la mà d’obra experimentada, ara també amb graus de formació professional.

No podem oblidar, doncs, que aquesta Marca la fan els seus ciutadans i treballadors que, a cop d’impostos i hores de treball, possibiliten al govern polítiques comercials i empresarials, malgrat que alguna d’elles, com Vanity Fair, acabin sucumbint. Però darrera de tota aquesta exposició, jo em pregunto quelcom que, potser ni empresaris, ni institucions, ni governs han pensat: que succeeix amb la plusvàlua dels treballadors? Dit d’una altra manera: què fa l’Ajuntament per aquella gent que, havent contribuït a la Marca Igualada es queda sense treball, com els trenta treballadors (per no parlar de tota la resta) actuals de Vanity Fair que es quedaran al carrer? Algú podrà pensar que l’empresa ja els hi dóna una quantitat determinada per anys treballat, però jo replico que això és una mesura de política estatal i que la política municipal no fa res per ells, excepte almoina en cas de passar el llindar de la pobresa. La Marca Econòmica Igualada és quelcom possible gràcies a l’esforç dels seus ciutadans i treballadors, però quan una empresa cau i els seus treballadors cauen amb ella, hi ha Marca “Social” Igualada? Em refereixo a si, de la mateixa manera que el govern facilita les coses a les empreses per a que vinguin a Igualada, també facilitarà l’Ajuntament d’Igualada la vida a aquells que han perdut el treball que, fins feia poc, donava de menjar a la Marca Igualada.

Jo dubto que el govern de torn faciliti als que han perdut la feina a Igualada una reducció d’impostos municipals (IBI, taxes, etc.) per exemple, tot i que la “Marca Social” és la que posaria a Igualada al món com una ciutat justa. Algú em podrà replicar que aquest govern ha encetat un seguit de mesures per pal·liar els problemes socials, com ara la bonificació d’impostos per a gent gran i famílies necessitades, ajusts escolars a les famílies amb problemes econòmics o ajuts per pagar impostors municipals destinats a persones majors de 65 anys i famílies monoparentals, però la plusvàlua dels treballadors que han contribuït a la Marca Igualada queda, com sempre, en possessió d’uns poquets i no dels treballadors. Per què el govern d’Igualada no pren mesures fiscals per aquelles persones que han estat acomiadades i es veuen en dificultats econòmiques?; per què la Marca Social Igualada no passa de donar només almoina i comença una recaptació d’impostos relativa, és a dir, en relació a la renta? Dit més senzillament: per què no es fa una recaptació d’impostos on aquells que més tinguin paguin més? D’això si que en podríem dir, crec jo, una ciutat amable.