Rush narra una part de la vida de Niki Lauda en el món de les curses de Fórmula I. Tot i que la pel.lícula semblava que seria només pura adrenalina, soroll de motors i lluita de titans, sorprèn molt gratament amb primers plans dels perfils de personalitat de Niki Lauda i del seu oponent James Hunt, i de quins són els motius pels quals competeixen i què busca cadascú en l’èxit.

Un és fred i calculador i l’altre passional i impulsiu, i tot i que podríem pensar que només són formes de competir, en realitat veiem que són formes de viure la vida.

Quan veus el perfil del pilot fred i calculador pots caure en la temptació de pensar que no és capaç de ser feliç. De fet moltes vegades, si veiem persones distants que no es deixen portar pels sentiments de felicitat i que són clarament racionals, pensem que no han après a ser felices. Rush ens obre la porta a una altra possibilitat i és que entre aquestes persones, algunes, potser estan fugint de ser felices, ja saben el que és ser feliç, ja ho han experimentat i no volen experimentar l’emoció de la pèrdua quan això desapareix. Quan una persona perd la felicitat sent vulnerabilitat, fragilitat, buit…

En Niki Lauda en una conversa amb la seva dona sobre el tema li diu: “La felicitat és el teu enemic, la teva debilitat. Et fa dubtar, perquè quan la tens ja tens alguna cosa a perdre”. De fet hi ha més persones de les que creiem que per tal de no sentir l’emoció de la pèrdua d’alguna cosa bona prefereixen no tenir-la i per aconseguir això necessàriament han de posar-se cuirasses de fredor i de distància.

Dos pilots competeixen pel primer lloc. Un vol guanyar per ser feliç i l’altre ha de fugir de la felicitat per guanyar, curiosa combinació.