Canviar el comportament de les persones és força complex i més en un món en el que els canvis a llarg termini no agradin i no atrauen. Només cal pensar en els clàssic exemples de deixar de fumar, perdre pes, fer dieta o practicar esport (sense que l’incentiu sigui pagar el gimnàs). En tots el casos començar és relativament senzill, però continuar, és a dir seguir quan els beneficis s’experimentaran a mig llarg termini, fins canviar l’hàbit, és molt difícil.
Encara que hi ha mètodes i intervencions educatives per a modificar el comportament, hi ha una corrent que defensa la intervenció “en el moment de la veritat” i que fa servir els anomenats nudges. Una estona divertida la podeu passar llegint el llibre la filosofia nudge de R. Thaler i CassSunstein.
És curiós perquè l’origen del concepte o la seva aplicació més simple i cridanera ve dels urinaris d’Amsterdam, on un empleat de neteja, fart de la punteria del homes en el moment de pixar, va posar una enganxina amb una mosca per aconseguir que de manera conscient o inconscient apuntessin o disparessin contra la mosca. Al poc temps la mosca era aranya, diana, porteria de futbol o cistella de bàsquet, per posar algun exemple.
Un nudge clàssic és el canvi en l’ordenació dels productes d’alimentació en el supermercat per a que en el moment de la compra s’estimuli l’adquisició d’uns o uns altres. Un altre exemple, tret del llibre, és la possible aplicació d’un nudge en salut pública: si es reorganitza l’ordre en què es presenten els aliments en un menjador escolar es pot augmentar o disminuir el consum d’aliments saludables. Dit d’altra manera no és el mateix començar per les patates fregides que per la fruita. Això les mares ho han sabut sempre!
A les persones que maquinen nudges, l’autor els anomena “arquitectes de les decisions” i sembla ser que serveixen per a tot, tant per salvar el planeta com per a reorganitzar el sistema sanitari (cap a la privatització, és clar?), per decidir la carrera universitària o triar parella.
Però el nudges no estan exempts de perill i de fet, en l’editorial del llibre ja es deixa clar que és un llibre de política no de ciència ( no hi ha evidències científiques) i que els autors estan influenciats per el “paternalisme asimètric” de Colin Camerer que defensa «prendre mesures per ajudar a les persones menys educades o conscients , al temps que causen el menor perjudici als altres”. És quelcom a dir la gent pot triar però “nosaltres” (que sabem més que ningú) hem de dir-los que els convé. I això en tots el àmbits. Realment una enorme temptació per el polític que vol nadar i guardar la roba, és a dir, deixo un marge de llibertat al ciutadà, però és un marge suficientment manipulat per a que acabi fent…el més adequat als meus desitjos. El llibre fa reflexionar, però sobretot fa por.
