Durant la devastadora fallida econòmica que es va originar a partir de la caiguda de la borsa de Nova York, coneguda com a “crac del 29”, hi va haver molts banquers i inversors que en quedar en la més absoluta ruïna van decidir acabar amb les seves vides. Uns anys més tard, a la dècada dels 70, un fet semblant succeí a Mèxic: homes de negocis que fins llavors nedaven en l’abundància, es van engegar un tret per a que les seves famílies poguessin cobrar l’assegurança de vida, i evitar així que ho perdessin tot. Des de l’any 2007 i fins el 2013 el percentatge de suïcidis en tot l’estat espanyol va anar augmentant progressivament fins arribar al 50%, comparat amb anys anteriors, i convertint-se així en la primera causa de mort no natural. Tots aquests casos s’han produït dins del context de la crisi econòmica. És per això que tant els mitjans de comunicació com els familiars de les víctimes addueixen que els motius d’aquests morts són deguts a dificultats econòmiques, atur, desnonaments…. Caure en un estat depressiu com a resultat d’haver perdut la feina, tancar el negoci, no poder fer front ni al pagament ni a les despeses de la llar és quelcom que amb el temps pot tenir solució… Donar-se la mort, en canvi, és acabar amb tot per sempre més. Cada vegada que sento a parlar d’un d’aquests fets m’envaeix una sensació de desconcert , i sempre em faig la mateixa pregunta: per què?
Aquest augment dels suïcidis de què parlava a l’inici ha fet que s’activessin les alarmes socials. Per aquest motiu, a diversos països de la Unió Europea i a Catalunya s’ha posat en marxa un pla de prevenció anomenat “codi risc de suïcidi”. Segons mostren les estadístiques, quasi un 80% dels que opten per treure’s la vida són homes, amb edat compreses entre els 25 i els 34 anys. Independentment del gènere i de la edat, i de les causes que ho produeixen, el que caldria esbrinar és la percepció de la vida que arriben a tenir aquestes persones. Imagino que a part de sentir-se immersos en un sublim estat de desesperació, no poden albirar res que els permeti d’apaivagar-ho, cosa que els condueix cap un camí de foscor del qual ja no hi a retorn.
Mirat des d’una altra perspectiva, el suïcidi va ser un acte molt comú al segle XIX, dins del moviment artístic del Romanticisme. Per als romàntics la mort és un tema que es troba present constantment. El rebuig davant les normes del classisme, l’amor, moltes vegades no correspost o amb tràgics finals o l’extrema exaltació dels sentiments fan que els romàntics tinguin un gust pel sobrenatural. La mort, més que una tragèdia per a ells és una esperança que els alliberi d’aquest món on els envaeix la tristesa, l’amargor i la desesperació. Moltes vegades, morir era un pseudònim de trobar aquella llibertat que havien estat buscant infinitament.
Davant de qui estableix un paral•lelisme entre el suïcidi i la eutanàsia, Jo penso que aquesta analogia és valida en els casos on s’utilitza el primer davant de la impossibilitat d’accedir al segon, tot i que a vegades pot haver-hi una confluència. Em ve per exemple a la memòria el cas de l’escriptor Enerst Hemingway, que es va engegar un tret d’escopeta quan li van diagnosticar un càncer incurable. Ara bé, què es realment el que va fer que prengués aquesta decisió, la malaltia, els problemes derivats del seus alcoholisme crònic, els diversos internaments en frenopàtics a causa dels quals l’assetjava la por de tornar-se boig? Un altre exponent de mort voluntària dins del món literari, malgrat que no patia cap malaltia, és la de Sàndor Marai. Havia iniciat un descens cap a l’aïllament, que es va accentuar en morir la seva dona. Quan havien transcorregut quatre anys d’aquest decés, va comprar expressament una pistola amb la qual va posar fi a la seva existència.
Tot cicle vital té un inici i un acabament. És possible saber quan començarà, però no quan tindrà lloc la clausura. El terme vida, com a concepte, no té punt i final; d’aquí l’expressió que “la vida continua”. Hi ha persones que malauradament decideixen el contrari, llavors, el punt i final l’hi posen elles.
