Les dates històriques tenen la virtut hipnòtica de condensar numèricament fets extraordinaris, situacions imprevistes, capgiraments radicals de la història de la humanitat i conseqüències de llarg abast per al futur. Només cal procedir a llegir pausadament la xifra de l’any en qüestió per veure com la cara dels oïdors viatja ràpidament en el temps i comença a esbossar mentalment els fets sorprenents que el nostre imaginari cultural hi associa. Proveu a dir, per exemple, en veu alta davant d’algú les set dates següents: quatre-cents deu, mil set-cents vuitanta-nou, mil nou-cents catorze, mil nou-cents trenta-sis, mil nou-cents quaranta-cinc, mil nou-cents vuitanta-nou i dos mil u. Amb un mínim de cultura històrica, qui us acompanya ja haurà fet mentalment la traducció a xifres: 410, 1789, 1914, 1936, 1945, 1989 i 2001. I tot seguit haurà recollit de la seva memòria la imatge representativa que hi és evocada: saqueig de Roma pels visigots, la Revolució Francesa, la Gran Guerra, la Guerra Civil espanyola, la fi de la Segona Guerra Mundial, la caiguda del Mur de Berlín i l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York. Xifra numèrica = fet històric = imatge simbòlica: vet aquí l’equació tan seductora que la història estableix entre una data, la novetat que va aportar i el sentit posterior que ha tingut.
Què ens ensenya l’experiència que fem amb la història humana, amb la condició històrica que ens constitueix? No és possible respondre sense fer una mica de filosofia de la història. Però breument es podrien indicar els punts següents, per aplicar-los després a l’actitud que sembla més convenient per afrontar l’any nou, el dos mil vint-i-dos: 2022.
Primer, cal prendre consciència que la història és l’aventura col·lectiva de la humanitat en el planeta. En l’actualitat, científicament només existeix una sola espècie humana en el globus terraqüi. Les diferències culturals, d’ètnies i de poblacions humanes predominants en una àrea geogràfica determinada no contradiuen aquesta veritat, sinó que confirmen que la diversitat descansa en una identitat comuna de base. La globalització en marxa hauria, doncs, de contribuir a considerar els més de set mil nou-cents milions de persones a la Terra, en xifra 7.9001000.000, com a membres d’una sola família humana.
Segon, els fets que una data històrica assenyala com a significatius en l’àmbit local en què es produeixen, poden tenir efectes més extensius i àdhuc globals a curt o llarg termini. La història sovint se’ns mostra gràficament com una xarxa complexa i inextricable de concatenacions de causes i efectes entre punts geogràficament i cronològicament ben distants entre si, i no només en contextos d’interacció més immediats. La interdependència no pertany només a l’ordre de les relacions existents en un moment determinat de la història (sincronia), sinó que també caracteritza tota la línia del temps des del passat find al futur (diacronia).
Tercer, aquesta temporalitat, que juntament amb la llibertat i la capacitat humana d’actuar es troba a la base de la història, consta, efectivament, de tres dimensions: el passat, el present i el futur, les quals es despleguen segons una direccionalitat que no podem modificar: el present existeix provenint del passat i alhora projectant-se endavant cap al futur. O sigui, ni el passat resta mai sense efectes, ni el present depèn només d’ell mateix, ni el futur és una realitat inexistent encara i inoperant, sinó que és anticipat en la imaginació del present.
I, quart, la dimensió temporal de futur se’ns presenta com oberta, sempre essencialment oberta. Mentre que el present ens circumscriu a un àmbit determinat de possibilitats i el passat ens remet a les condicions que han fet possible el present, en el futur rau sempre la possibilitat de la novetat, de l’imprevist, d’allò que ja no serà simplement una construcció des del present, sinó que pot aportar la sorpresa de l’inesperat, de l’impensable, del que encara no semblava plausible. Recordem, per exemple, la data de mil nou-cents noranta-u: la descomposició de la Unió Soviètica i del bloc de països satèl·lits de l’Europa comunista s’anava covant en el dinamisme de la política mundial, però que s’esdevingués justament entre 1990 i 1991 no va deixar de sorprendre, ni de canviar la història d’Euràsia i, per extensió, del món.
Apliquem ara aquestes reflexions al dos mil vint-i-dos. Afrontem l’inici d’un any nou i ens preguntem amb quina actitud mental podem contemplar la xifra del 2022, tot i que encara no li podem vincular cap fet significatiu ni cap sentit evocador. La resposta sembla exigir la combinació equilibrada de dues actituds que aparentment s’exclouen mútuament, tot i que en realitat es potencien l’una l’altra: 1) construcció d’un escenari global millor, segons un enfocament racional dels problemes i oportunitats del present, per tal d’afrontar els desafiaments que obstaculitzen la felicitat de la humanitat en el seu conjunt; i 2) obertura a la possibilitat que ens surti a l’encontre la sorpresa inesperada d’una solució eficaç d’alguna de les greus amenaces que la biosfera pateix en l’actualitat. La primera actitud conté una invitació urgent al compromís personal i social, a la participació activa en la lluita per les causes nobles que interpel·len la llibertat. La segona, en canvi, dispara els mecanismes de la confiança en el futur, de l’expectativa i de l’esperança que resten a l’aguait i es disposen a acollir la possibilitat d’una novetat que ni la més lúcida anticipació del futur des del present podria garantir per al 2022. Convé recordar sempre que el dinamisme de fons de la història també treballa pel seu propi compte.
L’esmentada combinació ens estalvia l’optimisme ingenu i alhora ens fa autocrítics amb la tendència massa fàcil a caure en el pessimisme i el desencantament: el futur està obert a possibilitats que no necessàriament ens han de fer pensar en l’apocalipsi i que no responen només als nostres càlculs i previsions. No sabem per endavant, tot i les projeccions científiques més acurades, si 2022, un cop es tanqui, ens haurà portat una sorpresa de valor històric en l’aspecte més positiu de l’expressió. Però sí que té sentit que tots els desigs d’un any nou millor vagin amarats d’una sàvia combinació de compromís = treball personal i compartit + esperança = confiança en el caràcter sorprenent de la història de la humanitat. Llegim, doncs, reflexivament la data del nou any: dos mil vint-i-dos i convertim mentalment la seva xifra numèrica: 2022, en un espai temporal de dotze mesos o tres-cents seixanta-cinc dies obert a possibilitats originals. No resulta improbable que aquest sigui el millor desig per a la casa que ens acull a tots en la seva pell rodona i esquerdada per tantes ferides: el globus terraqüi, que té una antiguitat d’uns quatre mil cinc-cents quaranta milions d’anys (o si es vol: 4.540 x 109 anys ± 1%). Feliç 2022!
Joan Ordi
