El jazz, originalment, consistia en desmuntar, pervertir i reversionar cançons populars, i fins i tot baladetes ensucrades de musical, per tal d’improvisar-hi a sobre. I en moltes ocasions és el procediment que segueix actualment… tocant el repertori d’aleshores. Són cançons que acostumen a ser desconegudes per als no-aficionats al gènere, i que poc o molt pertanyen a un passat llunyà. És cert que exagero i simplifico, i que això no vol dir que el cançoner estàndard americà no estigui ple de cançons boniques, però  opino que s’hauria de fer més sovint el què fan les WOM i que m’ha servit d’excusa per a situar al lector en el context: Versionar i pervertir cançons del nostre temps.

El so de WOM es basa en dos trets distintius: L’ús del piano elèctric, que dona un so molt «fusion» (sovint amanit amb distorsions, «tremolos», i efectes varis) i les harmonies vocals a tres veus, que en aquesta ocasió eren dues perquè la Laia, la bateria habitual, era baixa per malaltia, i va haver de ser substituïda pel finíssim estilista Xavi Maureta. que havia sigut avisat el mateix dia. Jo crec fermament que si li haguessin donat una setmana hagués acabat cantant en totes les cançons, perquè semblava que portés els arranjaments apamats com si portés anys tocant-los, i és un músic de l’alçada d’un campanar.

El cas és que ja des de bon principi, el domini dels seus respectius instruments, unes veus impressionants, i un groove i una classe molt notable van fer les delícies del públic assistent a la plaça de l’Ou com Balla. El trio defensa un repertori que connecta molt fàcilment amb l’imaginari musical popular d’una franja d’edat força àmplia ja que vam poder gaudir de temes de clàssics del soul i del pop com Stevie Wonder, Sting o Lenny Kravitz, i també boleros com el «Dos gardenias», al qual van pervertir sense cap mirament.

Al racó on jo em trobava, ocupat per diversos músics igualadins, se succeïen els comentaris d’admiració, i fins i tot es corejava alguna tornada, i durant la primera meitat del concert, el llistó va estar molt amunt de manera sostinguda. Cal dir, però, que passat una mica l’impacte inicial, no sé si per un tema de repertori, el concert va donar la sensació d’anar de més a menys i el públic es va refredar una mica fins que el grup va emplaçar al públic a aixecar-se de les seves cadires per ballar al ritme de «These boots are made for walking», una cançó popularitzada per la pel·lícula d’Stanley Kubrick «La chaqueta metálica». El públic va respondre molt bé, i la veritat és que s’ho va passar d’allò més bé amb les peripècies d’aquest(e)s cracks del panorama nacional: La Clara Luna, i la Gemma Abrié.

Concert ideal

La conclusió és que va ser un concert ideal per acostar les noves generacions a sons afins al jazz a través d’un concepte més proper al rock i al funk, i que Wom mantenen un interessant equilibri entre l’experimentació i la frescor que els/les fa molt accessibles per a quasi bé tots els públics. Si algun cop teniu la oportunitat de veure-les en directe, us les recomano fortament.