Divendres. Va arribar l’últim concert d’aquesta primera part de la temporada de les Músiques de Butxaca de l’Ateneu i amb ell va arribar l’alegria, el color i el ritme. Quan no ens ho esperàvem, la festa. Quan no hi comptàvem, l’entusiasme.

Víctor Branch arribava, almenys per mi, amb l’etiqueta de ser un noi més o menys jove, més o menys sobri, amb bona veu i un estil molt Soul, molt Funky, elegant i cosmopolita. És el que jo havia descobert al sentir-lo per Spotify i el que esperava trobar. El concert prometia. La veu i el ritme, bons. El to, elegant, moderat…

I, evidentment, tot això es va confirmar. Tot, excepte pel que fa a la moderació.

Perquè de cop ens apareix el Víctor molt més jove del que ens esperàvem (23 anys), molt més maquillat del que ens esperàvem, molt més reina dels que ens esperàvem, amb sabates saló de color beix de talons altíssims i empatitzant des del minut u amb el públic, deixant anar tota la diva que porta a dins, tota la seva ànima negra i va quedar clar de seguida que la nit seria diferent, especial, divertidíssima, millor del que preveiem.

Perquè sí, és molt evident que el Víctor ha begut molt Soul, molt Funky, molt so Motown, amb influencies claríssimes dels Jackson Five, de l’Amy Winehouse, Stevie Wonder i tants altres, però destaca sobretot (i sembla que de forma natural) tot un glamur espectacular, tota una màgia, tot un saber que es només patrimoni d’algunes dives. El Víctor té molt d’Aretha, de Donna, de Beyoncé, de Whitney i de tantes altres. D’això que, vist el que varem veure, no se si és just dir-li només “música negra”.

Total, que des dels primers instants el Víctor ens va captivar i ens va enganxar. Ell se sentia còmode i ens feia sentir còmodes. S’ho va passar bé i ens ho passàvem bé. Es va deixar anar del tot i ens ho va encomanar. Hi havia complicitat.

El concert va ser una festa. Anava passant dels seus propis temes, els dels seu primer disc, ‘Introspective’ (magnífic, per cert), a versions d’alguns clàssics, aconseguint un equilibri molt bo, un concert molt sòlid pel que fa a repertori, ritme alt i estructura acolorida. Menció especial a la sentidíssima versió que va regalar-nos de Me and Mrs. Jones, del recordat i recentment traspassat, Billy Paul, que a mi personalment em va emocionar (d’aquí el títol d’aquesta crònica…).

Molt bo en quant a sonoritat. Perfectament acompanyat per Miquel Abras a la guitarra i Xevi Raurich als teclats, que ens varen demostrar, una vegada més, que si se sap el que tens entre mans, no cal grans orquestres per omplir la nit de grans sonoritats (A part de la grandiosa veu del Víctor, per descomptat!).

Si a tot això que ja és bo per si mateix, magnífic, li afegim el bon rotllo, l’alegria, la bogeria controlada i l’entusiasme que tots tres va saber encomanar-nos, no és gens d’estranyar que molts acabessin ballant al fons de l’escenari i al final, tothom a peu dret. Cosa no gens fàcil d’aconseguir per un public tirant a fred, com és l’igualadí.

De debò que no és fàcil, Mr. Branch. Gràcies, reina!