Vídeo publicat originalment el 2016, quan es complien 15 anys de la nevada.
Igualada es va despertar un divendres, avui fa vint anys, amb un dia fred que no presagiava l’absolut col·lapse amb el que acabaria el cap de setmana.
Albert Borràs, director de l’Observatori de Pujalt, recorda com les primeres previsions anunciaven només una entrada d’aire siberià, molt fred i sec. Només el dijous a la tarda ja es pronosticava una nevada d’un màxim de 5 centímetres. L’endemà divendres, Borràs recorda que va consultar les dades de l’Agència Estatal de Meterorologia, “que ja anunciava una depressió més humida i entre 10 i 20 centímetres de neu”. I abans del migdia, va començar a nevar.
Borràs defineix el temporal “una mica com una sorpresa a 24 hores vista”, que es va allargar en el temps per la convergència de vents de ponent i de llevant a la zona del centre del país. El resultat, un gruix d’entre 50 i 55 centímetres a Igualada, el major registre des de 1944. Els dies posteriors la situació es va complicar per les baixes temperatures. Un anticicló va mantenir els termòmetres a ratlla fins a finals del 2001. A tall d’exemple, Borràs recorda que “el dia de Nadal, la màxima a Igualada va ser de 0 graus”. El registre més fred va arribar als 10 graus sota zero al centre de la capital anoienca. La mínima més baixa registrada a Igualada és de -13, el 1985. Pel que fa els gruixos, fora de la Conca d’Òdena es van registrar més de 70 cm de neu a Calaf, on es van registrar temperatures baixíssimes, amb màximes de 6 graus negatius.
Col·lapse a Igualada i a l’A-2
Les baixes temperatures van convertir la neu en gel, el que va obligar a treure la neu d’alguns carrers on no donava el sol amb martells neumàtics. Ho recorda el que llavors era regidor de Via Pública a l’Ajuntament d’Igualada, Jordi Riba. Una nevada molt més intensa del que es preveia els va obligar a mobilitzar tots els recursos a l’abast: “no s’esperava un temporal així ni en intensitat, ni durada ni temperatura”. La mobilitat a la sortida de les escoles “va intensificar el trànsit i es va complicar”, amb una nevada que feia que “passaves una llevaneus i al cap d’una hora semblava que no hagués passat”.
Però el major desafiament al que va fer front la ciutat va ser rescatar als conductors que s’havien quedat atrapats a l’autovia A-2.L’Ajuntament va fer una crida a través de Ràdio Igualada i desenes de voluntaris amb vehicles tot terreny i cadenes van acompanyar els equips d’emergències per transportar-los fins al pavelló de Les Comes. Més d’un miler de persones van ser rescatades, i Riba recorda com “vam despertar unes quantes vegades durant la matinada al Marcelino”, que encara avui regenta La Casa del les Mantes, un bé preuat en aquell difícil moment. Des d’Emergències de la Generalitat Riba lamenta que “no van donar resposta” i recorda amb humor que “ens trucaven de matinada i ens deien que no nevava”.
Tot i les crítiques que va rebre el govern de l’Entesa per Igualada per la seva gestió de la nevada, Riba reconeix que “vam aprendre moltíssim” i que l’experiència va servir per elaborar el pla d’emergències municipal per fer front a nevades. Tot i això, el regidor adverteix que si es repeteix un episodi similar “serà molt difícil fer-hi front”.
La nit al cotxe
Un dels soferts conductors que va patir en primera persona el temporal va ser el montbuienc Josep Lluís González. Treballava a Ràdio Nacional, a Barcelona, i en tornar circulava per l’A-2: “mentre nevava feblement, no hi havia cap avís però m’estranyava perquè pel sentit contrari no circulava ningú”. En arribar a l’alçada del municipi del Bruc, es va trobar el col·lapse i es va aturar a darrera d’un autocar que transportava un grup de jubilats. Amb el pas dels minuts i la intensificació de la nevada, González va començar a considerar els elements que tenia a l’abast per fer front a la situació. Va engegar el cotxe durant un quart d’hora cada 90 minuts per escalfar l’interior sense esgotar el dipòsit de benzina i va passar la nit “amb una manta que tenia posada al maleter, una bossa de quicos i cinc Rossleys, que llavors fumava”. Va llegir el diari que portava “cinc vegades” i dormia “fins que el fred em despertava”.
Al voltant de la 1 de la matinada, un microbus dels Mossos d’esquadra, des del sentit contrari, va evacuar els viatgers del bus de davant. Entre els altres conductors “una solidaritat silenciosa”, recorda González, qui reconeix que no es podia estar gaire estona a l’exterior per la virulència de la nevada i pel gruix acumulat. Amb els primers rajos de sol, un vehicle de Protecció Civil els va repartir entrepans, beguda i fruita, i poc després van obrir unes cadenes a la mitjana per girar cua. Així, va poder anar a Martorell, on va agafar el primer tren que tornava a circular en sentit Igualada. Amb la perspectiva del temps, Josep Lluís González qüestiona “la poca capacitat de resposta de Trànsit per tallar l’autovia” i recorda que també va patir, en tren, el temporal de neu de 1986.
