Carolina Telechea Lozano
Dia 1 de març de 2018. Em llevo a les 4:45 hores per poder arribar a temps per agafar el primer AVE que surt de Lleida en direcció a Madrid. Estic nerviosa perquè és la primera vegada que veuré a l’Oriol després del seu injust empresonament. Penso que no entenc perquè estic nerviosa perquè estic acostumada a anar a les presons, però aquesta vegada és molt diferent: vaig a veure a una persona estimada, que no ha comès cap delicte i que sobre tot és una molt bona persona.
Arribo a Madrid a les 09:15 hores i ja m’estan esperant els meus companys d’ERC al Congrés. Al cotxe em diuen: “posa’t còmode, que tenim per estona”. I efectivament, després de 73 km arribem al ben mig del no res, a tocar de Castella La Manxa. Fa un fred i un vent insuportable, i a sobre comença a ploure. Deixem els mòbils al cotxe (no cal arriscar-nos a que ens els “robin”), entrem a dins, ens identifiquem, lliurem el passe de presó i ens fan passar pel control. Ens regiren la bossa sencera: butxaques, necessers, tot el que portem a dins, passem pel l’arc detector i iniciem el llarg camí de portes fins al locutori dels advocats.
Travessant un dels patis, tinc l’estranya sensació que estic vivint una pel·lícula: no acabo de ser conscient que anem a veure a l’Oriol allà dins. Ho comento amb la meva acompanyant i em diu que ella també té la mateixa sensació però que el pitjor de tot és que s’acaba normalitzant, i no ho podem permetre.
Un cop a dins del locutori, esperem a que portin a l’Oriol i per sorpresa meva apareix amb el Quim Forn. Entren els dos i ens saludem posant el palmell de la mà al vidre que ens separa, el gest més proper que podem tenir. Decideixen asseure’s els dos a dins el mateix locutori per parlar amb nosaltres i durant una bona estona comentem els últims esdeveniments i, fins i tot, fem unes rialles. Mentre escolto i veig els seus somriures prenc consciència d’on som i el perquè, i m’entristeix i alhora em fa rabiar. Però em torno a relaxar al veure que estan bé, dins del que la situació permet, que estan tranquils, que s’han adaptat bé i em sorprèn la quantitat d’informació que tenen del que passa fora d’aquells murs. Pateixen molt més per la família, a qui només poden abraçar dues hores al mes. L’Oriol ens diu que envia contes i dibuixos als seus fills però se li entristeix la mirada mentre ens ho explica.
Després d’una estona de comentar i riure sobre algunes anècdotes que han viscut allà dins, arribem a la part més seria de la conversa: la República Catalana, el nostre poble i la situació actual. Acabem la visita al voltant de les 12:45 hores i la meva acompanyant surt amb una llista llarguíssima de tasques per fer que li ha encomanat l’Oriol, ens demana que treballem molt dur i amb il·lusió pel país, i en concret em diu que treballem fort per Igualada i per l’Anoia. Em dona records per tothom i ens acomiadem unint els nostres palmells a través del vidre.
Tornant cap a Igualada, rememoro la visita a Estremera i m’inunden un cúmul de sensacions i pensaments: del que pensava que seria un dia trist i gris, ha estat tot el contrari. Torno a casa amb més esperança i amb més ganes que mai de lluitar contra aquest estat opressor, perquè l’Oriol no l’ha perdut com tampoc les ganes de seguir endavant, i si ell no les ha perdut estant empresonat, jo tampoc. Perquè l’Oriol, el Quim i els Jordis han sacrificat la seva llibertat per la de tots nosaltres i això no pot quedar en paper mullat. Per això ara més que mai sento que hem de treballar més units, amb més força i amb la confiança en nosaltres mateixos que podem i que ho farem, amb més astúcia i valentia, perquè al final la veritat sempre guanya.
