La veu de Veil -Txell Prada- és com un gat movent-se sense esforç entre peces de porcellana delicada. Saps que no hi haurà trencadissa. Elegant, gràcil, rica en matisos, sofisticada i seductora, t’atrapa i et porta suaument per un camí on tot (la veu, la lleu elegància de la instrumentació…) sembla fluir sense esforç, lliscant amb guant de setí pels racons íntims de la calma, asserenant ànims i assolint aquell punt de pausa tan necessari en la voràgine dels dies que estem vivint.
Aquesta és la Veil que vaig descobrir en la (més o menys) primera par del concert de divendres a les Músiques de Butxaca. La Txell i el músics que l’acompanyen (Sergi Estella, Albert Solà i Dani Campos) van entrar en el concert amb total suavitat i elegància i ens ho encomanaven sense esforç (a mi m’ho van encomanar sense esforç…). Versions i temes propis delicats, elegants, per ser dits a mitja llum, en la intimitat, amb l’intangible aquell que no saps con definir però que hi és. Com tampoc no sé definir l’aroma lleu del cafè o la tremolor hipnòtica de l’espelma…
I a mida que anava desenvolupant-se el concert, en més o menys una segona part teòrica, van anar apareixent temes més moguts, més alegres, més rítmics. No és que canviés especialment res, però la nit anava agafant llum, entusiasme i més participació de la gent.
En definitiva un concert rodó, que molts dirien que va anar de menys a més. No pas per mi, però. Valoro molt més la part més íntima, més pausada, més delicada, més elegant de la nit. No renego pas de l’alegria final, no, que bona falta que ens fa en temps tant convulsos com els actuals. Però a cadascú li agrada el que li agrada, i a mi la mitja llum i la suavitat de l’inici em van captivar molt.
Tot i això, em va quedar la sensació que la Veil i companyia, son una realitat ferma i clara, però que tenen encara camí de millora, capacitat de superar-se encara, nous registres per explorar, nous reptes que els donin maduresa i solidesa.
Maduresa i solidesa que els diferenciïn i els facin més remarcables encara.
Pep Tort
