El passat mes de setembre, el pilot igualadí Àngel Aguirre, gerent de l’empresa de vols aerostàtics Kon-Tiki, va aconseguir el tercer lloc a la prestigiosa Copa Gordon Bennett, que és també el campionat mundial de llarga distància amb globus d’hidrogen. Aguirre formava equip amb el madrileny Anulfo González i tots dos van aconseguir el primer podi per a un equip espanyol en aquesta prestigiosa prova. En total, van estar durant 49 hores a l’aire i van recórrer un total de 1.585,93 quilòmetres; des de Gladbeck (Alemanya) fins a prop de Mesoraca (Itàlia), sobrevolant els Alps i el mar Tirrè. Un recorregut que va ser enguany especialment tècnic i que només els pilots més experimentats van poder superar.

En primer lloc, ens pots explicar com és un globus d’hidrogen?

Són bastant diferents del que la gent està acostumada a veure. Són com els globus de fira dels que s’inflen per la canalla, però aquells són d’heli i el nostre era d’hidrogen. No és d’aire calent, però com que l’hidrogen és més lleuger que l’aire, ja vola. Obrir una vàlvula a dalt és la única manera de baixar i per frenar el descens, s’ha de tirar sorra d’uns sacs que hi ha al voltant del globus. Aquest globus té dos avantatges respecte els d’aire calent: És totalment silenciós i és la manera més pura, més natural, de volar; i té més autonomia. Amb aquests globus s’ha arribat a volar 96 hores a volar. Nosaltres hem arribar a fer tres dies i tres nits.

Explica’ns una mica en què consisteix la Copa Gordon Bennett.

Dins de l’aeronàutica és la prova més antiga del món. No és només de globus, sinó de qualsevol modalitat aeronàutica. Ho va proposar el propietari d’un diari de Nova York el 1906, amb l’objectiu que fos una aventura. El reglament és molt obert i només hi ha dues regles: que tots els equips surtin amb 1.000 metres cúbics d’hidrogen i que hi vagin dos pilots. L’objectiu és volar la màxima distància en línia recta des de enlairament fins a aterratge.

Vau acabar en tercera posició. Què suposa per vosaltres el podi?

Hi participaven 24 equips de diferents països i a Espanya només existeix el nostre globus d’aquesta modalitat. Nosaltres només fa cinc anys que hi participem i encara ens queda molt per aprendre, encara que hem progressat molt. El nostre objectiu era quedar entre els cinc primers i, per tant, ser tercers ha estat un èxit. Però a banda de la competició, en aquesta carrera em motiva més fer un vol molt llarg, molt maco. Estem molt contents

Com és la rutina dins del globus durant les hores de vol?

Has d’estar pendent de moltes coses i la cabina només té un metre per 1,20. No podem fer ni flexions de cames i està tot ple de trastos. S’intenta fer torns de descans: Un dorm de dia i un altre, de nit. També intentem mantenir la rutina de menjar almenys tres cops al dia, encara que siguin petites quantitats. Pel que fa a les feines a bord, s’ha d’estar pendent de la radiocomunicació amb els aeroports internacionals i també de l’alçada. Això últim es fonamental, ja que qui pugui administrar més el pes és qui guanya i és un globus molt sensible en aquest sentit. Al final, tot i que no hi ha un esforç físic, tot acaba passant factura.

L’esforç deu compensar per les vistes que es tenen, oi?

Mentre un descansa, el que està de guàrdia va sol. Tantes hores flotant de dia, de nit et fa desconnectar molt de la vida real de terra. És cert que les primeres hores estàs més nerviós, més tens, però a la que portes una estona, acabés desconnectant molt. Em sento una mica com un miniastronauta. Estar tantes hores volant et fa veure les coses des d’una perspectiva diferent.

Com a professional del món dels globus, com veus ara mateix el sector a Catalunya?

En el món aeronàutic de globus hem notat molt la crisi econòmica, perquè és una activitat que no és barata i és prescindible. A nivell esportiu, s’han perdut espònsors i la participació als campionats ha baixat. A nivell comercial ens ha baixat el número de clients, però aquest any sembla que va millor. Hem treballat més el marketing amb clients estrangers i ens va funcionant.