El divendres em vaig dur una sorpresa. Los Stompers, a les músiques de butxaca de l’Ateneu, em van deixar fora de joc. Haig de reconèixer, però, que la sorpresa me la vaig busca ben bé jo solet….

Normalment, abans d’anar als concerts de l’Ateneu, com que ja sé que després hauré d’opinar del que escolto, busco una mica d’informació prèvia de qui actuarà, per anar una mica preparat i saber mínimament què em trobaré. Val a dir que quasi bé sempre el que escoltes al You Tube o a l’Spotify no acaba de ser ben bé el mateix que el que els artistes t’ofereixen en la proximitat d’un espai tan especial com el de l’Ateneu. Però més o menys s’hi acosta… En aquest cas, no ho vaig fer. Ja els coneixia…! Si els hagués buscat a la xarxa, però, hauria vist que el que m’esperava era molt lluny del record que jo guardava .

Van venir a Igualada per allà l’any 99 o el 2000 i en vam gaudir a l’Ateneu i em sembla que també a Cal Ble. Llavors el seu so era molt més “irlandès”. Perquè no ho he dit fins ara, però Los Stompers, que fa anys que viuen a Barcelona, són de fet ben Irlandesos: Brian O’Mahony, Dara Luskin, Kiko Fergananym, David Holmes i el bateria que és d’aquí i del qual no en recordo el nom (Ho sento!).

Jo, com altres suposo, els tenia ubicats encara en el só del disc que promocionaven llavors, aquell “Pub Friction” que tantes vegades va sonar a la meva habitació en aquella època. So més “Irish”, més, folk, més tradicional, desinhibit, totalment festiu…

Però, és clar, els anys passen i la gent evoluciona. I ells també. Llegeixo que ara estan més en la línia BIS (BCN Irish Sound), més Pop, vaja!. Més actual… El seu disc d’ara, “The Harold Spencers”, és ben bé una altra cosa.

Enteneu-me. Amb això no vull dir que la qualitat de la seva música hagi disminuït. Ni molt menys!. Els torno a escoltar mentre escric això i com més els sento, més m’agraden. En aquell moment ens enganxaven fàcilment amb el seu fer desenfadat, “tradicional” (més o menys tradicional, al menys), de festa, de farra.

La seva feina d’ara és més elaborada, repensada, més sòlida al meu entendre.

I el divendres em van agafar a contrapeu. No m’ho esperava. Alguna cosa no sonava com se suposa que havia de sonar. Com si anessin a mitja marxa, a mig fer, sense deixar-se anar del tot… Però no era això. Era que ara tenen un altre so, un altre repertori, una altra manera de fer…

A poc a poc vaig anar entenent, vaig entrar-hi i m’anaven agradant a mica a mica… I no vaig ser l’únic, em consta. Em sembla que érem més de dos i més de res que hi anàvem encara amb el xip del “Pub Friction”

No seran Los Strompers de fotre’s una pinta de cervesa d’un sol glop, segur que no… Ara són més de copa d’irish whiskey de triple destil·lació, degustada amb calma, amb molta més serenor (evidentment, és una metàfora. Ja em sabreu entendre…). I no són, com podria semblar, ni tebis, ni fluixos, ni fleumes… Mantenen tota la força i la potència. Han afegit, aixo sí, repòs, reflexió i solvència. Trempera sí, però trempera “adulta”.

A més, ells ho saben. Saben que sorprenen i fins hi tot que decepcionen a més d’un que encara s’espera sentir aquells Strompers de fa 15 anys, els irlandesos, els que sonaven a pub, a taverna…

I cal reconèixer que tenen raó quan diuen allò que van dir al final del concert: “som irlandesos que fem música, per tant és música irlandesa”. Sí senyor, ho subscric!