El divendres, nit central de celebració dels 20 anys dels concerts de l’Ateneu. Des del ja molt llunyà febrer de 1997 fins avui, des del enyorat i més sorollós vestíbul del teatre fins a l’actual i molt més íntim espai de l’escenari, han passat per l’Ateneu un munt d’artistes diversos, estils múltiples, mirades particulars i universals, sensibilitats úniques, riquíssimes quasi totes, populars algunes, desconegudes la majoria, però d’una qualitat immensa en la majoria dels casos.

I tot plegar, reflex fefaent de la particular sensibilitat i manera d’entendre la música de la persona que ha estat l’autèntica pencaire del projecte, programadora, negociadora i una mica “trilera” quan l’ocasió o demandava, l’Anna Carretero, la que ha tirat del carro des del primer dia, la que ha negociat amb músics i representants el que no està escrit… la que ens ha descobert tantes i tantes perles, tanta i tanta sensibilitat que sovint passa desapercebuda i que ella ens presenta una nit de divendres de cada mes com el mag que alehop! es treu un conill de la xistera. L’Anna és l’ànima i tot l’equip de l’Ateneu el tronc sòlid, massís, fiable, que munta i desmunta i que calladament fa que el miracle sigui possible un divendres i un altre i un altre i un altre…

A tots ells l’agraïment sincer de qui ha gaudit de tantes i tantes nits de bona música, de tants divendres d’autèntica màgia.

I per celebrar aquest aniversari estava prevista, en principi, l’actuació dels Pincess Of Time, la banda que va actuar per primera vegada als cicles de música, els que ho varen engegat tot. A més amb l’afegit que malgrat que actualment la banda està dissolta, hi havia el compromís de que es reunien de nou per l’ocasió. Cosa que feia encara més especial i únic aquest concert. Malauradament, un cop anunciat i programat, per problemes d’agenda d’última hora de la cantant dels Princess (que viu a Istanbul…), va ser del tot impossible l’esperat retrobament.

I quan tot plegat tenia pinta de desastre, van aparèixer, ves a saber d’on, els Silverbacks amb la seva cantant londinenca, la Shirley Davis. Soul de categoria, de primera classe, sense fissures. Els Silverbacks i la Shirley venien a presentar-nos el seu disc Black Rose (Rosa Negra). I novament, sense previ avís, varem tenir una nova descoberta (i en van?). Tots ells són músics d’ofici, professionals, que saben que es porten entre mans, sense errors, com una maquina engreixada que engega el ritme a la cançó u i no el deixa fins el final. Xerren poc, no fan pràcticament pauses entre cançó i cançó, i es posen al servei de la música, comencen i endavant, ja no els pares.
I si a tot això hi afegim la veu prodigiosa de la Shirley Davis, potent, segura, resolutiva…. la combinació resultat no pot ser res més que magnífica, poderosa, intensa i rica.
Música per ballar, d’alt octanatge, fàcilment enganxosa, rica en matisos i lluminosa. Potents i perfectes, com poques vegades em vist a l’Ateneu, la nit ho tenia tot per ser única i especial.

I segur que ho va ser, però a mí ( i no crec que fos l’únic) no m’ho va acabar de semblar. Els músics eren bons, molt bons, la cantant poderosa, espectacular, les cançons rodones, sense daltabaixos, el ritme alt, molt alt…. però no em van enganxar, no em van seduir, no hi va haver complicitat…

Potser hauria preferit una mica més d’imperfecció i d’error, i que hi hagués molta més seducció, complicitat. Pel que fa a mi, hi vaig trobar a faltar comunicació. I mira que la Shirley ho intentava, una i altra vegada va provar d’implicar al públic, convidant-nos a estar drets, a picar de mans a acompanyar-la, però no ho va acabar d’aconseguir.

Potser no estareu d’acord amb la meva percepció, però em va semblar que hi havia molt ritme a “l’escenari” (és un dir, perquè, de fet, no n’hi ha, d’escenari…) i un pèl de fredor entre els public… Potser no. Potser és només cosa meva, que sóc una mica avorrit… Potser no ho vaig entendre…

Digueu-me ruc, però a mi la nit se’m va quedar una mica curta…

Pep Tort