La pesseta, unitat monetària que va impulsar el calafí Laureà Figuerola, hauria arribat aquest divendres 19 d’octubre als 150 anys de vida. L’arribada de l’euro, l’1 de gener de 2002, va posar punt i final al curs legal d’una moneda amb la que Figuerola -quan era ministre d’Hisenda- va voler posar fi al caos monetari de l’Espanya de mitjans del segle XIX.
Figuerola va néixer a Calaf el 4 de juliol de 1816. Tot i que va començar estudis de Filosofia, va acabar optant pel dret i el 1845 va arribar a ser catedràtic de Dret Administratiu i Economia Política de la Universitat de Barcelona. El 1853 va ser catedràtic d’Economia Política, Dret Polític i Legislació Mercantil a la Universitat Central de Barcelona (1851) i Central de Madrid (1853).
Després del triomf de la Revolució de 1868, el general Serrano, que presidia el Govern provisional, li va donar la cartera d’Hisenda. Avui fa 150 anys, com a ministre d’Hisenda, va signar el decret pel qual s’implantava la pesseta com a unitat monetària nacional en un moment en el que a Espanya hi havia fins a 97 monedes diferents. Des de molts anys abans, a Catalunya ja es coneixia com a pesseta «la peça que val dos rals de plata de moneda provincial -referida a Catalunya – formada de figura rodona». També a Catalunya, durant més d’un segle i mig les autoritats del règim borbònic van emetre peces de plata i de coure denominades pessetes i les fraccions denominades «quarts» i «xavos», expressions que s’han mantingut al llenguatge col·loquial quan es fa referència als diners. L’objectiu de Figuerola era ambiciós, fins al punt que pretenia establir la Unió Monetària Llatina.
Figuerola va ser ministre fins el 1870, amb el segon Govern del regnat d’Amadeu de Savoia, quan va acabar presentant la dimissió en un clima de pressió per part dels sectors que acabarien impulsant la Primera República, el 1873. Però la pesseta es va quedar, immune als canvis polítics que va viure l’Estat fins al segle XXI, quan la unió monetària europea va substituir-les pels euros a les nostres butxaques.
Figuerola va continuar la seva vida professional anys més tard com a president de la Junta Directiva de l’Associació de la Institució Lliure d’Ensenyament i va tornar a la política el 1885 com a regidor de l’Ajuntament de Madrid. Des de 1898 fins a la seva mort -el 28 de febrer de 1903- va presidir la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
Un reconeixement tardà
Figuerola va passar pràcticament un segle oblidat al seu poble natal i no va ser fins a la dècada dels 70 que es comença a reivindicar la seva figura. L’historiador calafí Jaume Mas explica que “no és fins als anys 70 que Calaf no li fa un reconeixement i li dedica un carrer. Això es degut a dos motius. El primer és que era un polític progressista i l’altre és que era lliurecanvista en un moment en que la societat catalana estava dominada per la burgesia que era proteccionista”.
L’any 2016, amb motiu del bicentenari del seu naixement, Calaf va nomenar-lo fill il·lustre i va recordar el ministre amb l’Any Figuerola, que va comptar amb exposicions i conferències entre d’altres actes.
L’any 2003 es va plantejar per primer cop dedicar un museu a la pesseta a l’antic convent de Sant Francesc de Calaf, una idea que mai s’ha arribat a materialitzar.
