Pantalla Oberta proposa aquest dijous, 27 d’octubre, a les 20:00 ‘Noche de vino tinto’, producció de José Mª Nunes (Catalunya 1966). La sessió, gratuïta, es farà a la Sala de Socis de l’Ateneu Igualadí.

L’any passat el Cineclub Ateneu fou distingit com el millor Cineclub de Catalunya amb el Premi José Mª Nunes. Però qui és Nunes? Fins fa pocs dies es podia contrarestar el desconeixement visitant l’exposició “Nunes. Més enllà del temps” al Centre d’Art de Santa Mònica de Barcelona. I, probablement, Noche de vino tinto és la pel·lícula més coneguda i projectada de tota l’obra d’aquest cineasta portuguès (de Faro) i barceloní (des de petit). Arran de la seva estrena va tenir una vida comercial normal, sense els obstacles i entrebancs de tota mena que, abans i després, van tenir la majoria dels seus altres films. Això va fer que se l’hagi tractat com una de les seves obres més representatives en sessions de cineclubs, en centres culturals o en retrospectives de  lmoteques, ja fossin sobre la seva  lmogra a o sobre l’Escola de Barcelona, entre la qual se l’emmarca, encara que ell no hi està d’acord (rebel com sempre). És per això, ara que fa un any justet, que se’ns va concedir el premi que porta el seu nom, li dediquem una sessió i una oportunitat, per a què tots plegats, el coneguem una mica més, a partir d’aquest film.

Noche de vino tinto ens explica com un Noi i una Noia (no hi ha noms) es troben a començaments de la nit. Ambdós desencantats de les respectives parelles. No es coneixen, però s’identi quen en patir una situació semblant de solitud i abandonament. Tots dos acorden fer un recorregut per les millors tasques –que el Noi coneix molt bé- en un intent d’arribar al setè cel del “vino tinto”. El Noi li ensenya que beure vi negre ha de ser un ritus. I s’inicia per a tots dos una nit poètica, gairebé màgica, a la que li aporten la il·lusió d’oblidar i alliberar-se de les seves frustracions sentimentals. Però, molt sovint, moltes circumstàncies els porten al passat, recordant escenes viscudes amb les seves parelles. La nit, malgrat el vi, i precisament pel vi, resulta també frustrant. Ella tornarà a la petita ciutat provinciana, a ser filla de família important; i El Noi segueix a la ciutat, disposat a abraçar altres “noches de vino tinto”.

No ha passat res entre ells. Només una nit que va ser gairebé poètica, quasi bé màgica i que s’acaba amb el grisós d’una albada de malestar i de desil·lusió. Nunes, com si anés també, tot passejant, condueix -i construeix-, lliurement, el  lm per un temps i un espai purament mentals, sense preocuparse, excessivament, pels encadenats tradicionals, ni per una rigorosa cronologia. Una pel·lícula fosca i feta des de la foscor, la nit. Amb una esplèndida banda sonora (rock, jazz,…) de l’època i de la ciutat.

Noche de vino tinto reflecteix una generació, la dels seus personatges, que volia comprensió, amb uns problemes diferents dels de les generacions precedents. Sense saber localitzar les solucions. Però era una generació que no estava disposada a restar immòbil. I va esclatar, i a tot el món en aquell mític ’68.
Rodada en els carrers, tasques, carreteres i platges de Barcelona i els seus voltants Noche de vino tinto ens retrata dos personatges gairebé vius en una civilització gairebé morta.