Aquest mes el Dimarts de Debat que organitza l’Ateneu Igualadí i condueix amb gran encert el Jordi Cuadras tracta sobre la creativitat a Igualada. Es planteja sobretot en relació a l’art, però crec que el concepte va més enllà, i que cal considerar la creativitat en molts altres àmbits i sobretot en el de la innovació en general. I és aquí on el recent traspàs del Doctor Josep Maria Adzet m’impulsa a comentar el que en la meva opinió ha estat un dels grans creatius de la ciutat.
Vaig coincidir en una llarga etapa professional amb ell, i puc donar fe de la seva hiperactivitat creativa. En ell coincidien aspectes clau a l’hora d’idear projectes de tota mena: un caràcter emprenedor a prova de fracassos i una inquietud científica fora del comú. Això va fer que fos en la gènesi de nombroses iniciatives institucionals que després s’han consolidat i que conformen bona part del perfil i la personalitat d’Igualada i comarca. Faré esment sobretot d’allò relacionat amb la pell, la seva principal passió i el camp que el va fer, com deia ell, «més conegut que la Monyos».
Durant decennis, l’Escola d’Adoberia -la Teneria- va ser el referent mundial en llengua castellana del sector. Com a Director i figura referent, com a professor i també com a titular de la publicació coral sobre tecnologia de la pell, on hi va participar un munt de savis però que ell aglutinava amb el seu estil audaç i, moltes vegades, no exempt de polèmica. No en tinc el nombre, però la quantitat de tècnics de l’Amèrica Llatina que van passar per Igualada és molt important, i fa que avui Igualada tingui un nom internacional en el món de la pell i, de rebot, una colla d’ambaixadors i contactes que tenen un valor econòmic evident en un entorn globalitzat. Aquest fet, i els reconeixements internacionals que va tenir en vida, afeccionat com era al viatge en congressos, comitès, assessoraments i projectes internacionals, el fan de ben segur un dels igualadins més coneguts arreu.
En la feina era el paradigma de la creativitat. No parava de rumiar i generar idees, a vegades impossibles o solapades amb altres preexistents, però tan nombroses que inevitablement en sorgien projectes que d’una forma o altra trobaven el seu camí d’innovació. Va ser dels primers en abordar el tema de l’impacte ambiental del sector adober pensant en el recolzament del clúster de la pell d’Igualada. El cop d’efecte de portar l’AIICA, que fins els anys 90 va tenir la seu al CSIC de Barcelona, vist en perspectiva, va donar com a resultat un millor posicionament davant la pressió de l’Administració sobretot en el tema de l’aigua. Els adobers igualadins van tenir més temps de reaccionar que, per exemple, els de Vic. Ara, la depuradora IDR no és només una solució per al sector, sino una infraestructura de valor diferencial per atreure altres activitats amb problemàtiques semblants en la gestió de l’aigua. Com en altres casos, moltes altres persones han dut endavant i consolidat els projectes, és clar, però crec que és just reconèixer la seva incidència en l’empenta inicial, en el remoure inquietuds per obrir camí. L’AIICA no hauria vingut a Igualada sense el suport i la influència de Francesc Fontanellas, però calia una persona com Adzet per dur-ho a la pràctica.
En una època complicada per aconseguir recursos, va tenir la visió d’encetar la col·laboració internacional amb els principals centres europeus i participar en els primers programes marc, amb un focus considerable en la gestió de residus d’adoberia -per donar-los un valor afegit- quan encara no es parlava de l’economia circular, terme ara en plena moda.
El creixement d’un equip tècnic i científic en el centre tecnològic AIICA, gràcies a aquells projectes, ha estat una eina d’innovació, però també un pilar per poder consolidar una oferta universitària malgrat totes les dificultats que les successives crisis sectorials han suposat per l’Anoia.
No entraré en anècdotes personals, que amb Adzet eren freqüents, però vull fer esment també en l’àmbit de la innovació a Catalunya el seu paper de nou aglutinador i llançador d’iniciatives. El primer nucli de connexió entre entitats d’innovació al país va sorgir de reunions propiciades per ell pels volts dels anys 2001 i 2002. El sistema d’innovació estava aleshores a les beceroles. Aviat es va crear l’ACT, associació de centres tecnològics, i ara el país compta amb realitats consolidades com Eurecat o Leitat.
El comiat a Josep Maria Adzet és d’aquells que et deixen un sentiment de pèrdua íntima, perquè d’una forma o altra havia estat present en aspectes importants de l’àmbit professional i personal. Quan vaig saber que l’ictus li va arribar mentre era en una fàbrica, segur provant, experimentant, desaprenent i proposant, vaig pensar que no podia ser d’altra manera. Al peu del canó fins al final, perquè la creativitat no té edat, i d’això n’ha estat un perfecte exemple.
