Aquest divendres passat s’inicià al l’Ateneu una nova edició de les Músiques de Butxaca. I per començar, i com qui no vol la cosa, un plat fort: Los Mambo Jambo amb tota la seva força i trempera. I per una vegada, i això és una magnífica notícia, la butxaca de les músiques de l’Ateneu es va haver de fer gran, molt gran, per poder encabir tota la gent que hi va assistir. Tenen poder de convocatòria, aquests nois!, i el divendres va quedar plenament demostrat.

Els de l’Ateneu varen retirar totes les butaques de la platea del teatre, van anivellar-la amb l’escenari i van crear un gran espai amb taules, cadires, espelmes i llums de seda. Acollidor a pesar de la magnitud, i que va encabir perfectament tota la quantitat de públic que va decidir sortir de casa i gaudir de la nit.

Amb el suec Anton Jarl a la bateria, tot ell ritme, claredat i força sense estridències, duresa i lleugeresa a parts iguals, marcant el pas i les pulsacions, fort però sense passar-se, amb el to just…, Mario Cobo a la guitarra, dits lleugers i precisió de rellotger, rockabilly passat al Rythm&Blues amb cum laude, un geni que ho fa fàcil, excel·lència sense despentinar-se…, el servi Ivan Kovacevic, veritablement “un animal escènic” (com el defineixen les cròniques), teatrero i efectista, insolent i amb pinta de ser el dolent de la pel.li, fa el que vol amb el seu contrabaix, juga amb ell i el remena de maneres impensades (segurament “irreverents” per alguns puristes de la cobla…), magnífic, espectacular, amb uns solos de “berra” rockeros i per enmarcar i amb uns recursos que ja voldrien tenir molts baixos elèctrics… i tots ells conduits i capitanejats pel que segur que és un dels millors saxofonistes que tenim a casa nostra: Dani Nel·lo (Los Rebeldes, Nel·lo y la Banda del Zoco, Tandoori le Noir, Vertigo, Negra i Criminal…), lider i company, el que mana, el que marca la melodia, el que se les sap totes de tants i tants anys que que fa que es mou amunt i avall (quan va començar amb Los Rebeldes, només tenia 17 anys…), un especialista en “passar-s’ho bé” damunt d’un escenari (paraules seves), l’investigador del ritme, el cul inquiet del Rythm&Blues, el que aglutina el grup i el fa rutllar com una màquina perfecte de fer música.

I els Mambo Jambo, una vegada més, no van defraudar. Van omplir l’Ateneu i la nit de ritme, d’alegria, de frenesí a estones, de marxa sense concessions, pràcticament sense pausa, encadenant cançó rere cançó i mantenint l’energia fins i tot quan , per uns moments, va marxar la llum i no hi havia amplificadors ni altaveus… però hi eren ells, que no es rendien, que mantenien la trempera a pesar de tot.

Va ser un gran inici de curs. La inauguració perfecta. Una gran declaració d’intencions. Després de tants anys d’organitzar concerts de petit format, d’omplir de màgia i virtuosisme les nits d’alguns divendres, des de l’Ateneu ens declaren que continuen vius i amb ganes, malgrat que les condicions per la cultura en general són les que són i que costa el que costa convocar a la gent, el divendres van apostar fort, van ser grans i la resposta va ser magnífica. Amb Los Mambo Jambo envelats, fins i tot els més apàtics movien els peus al ritme de la música que ens proposaven, quan no, obertament, alguns deixaven la cadira i es posaven a ballar sense inhibicions…

Magnífica tria doncs la dels Jambo, que amb ritme a cabassos i el saber estar en el paper, ens van transportar a tota aquella energia desbocada del jazz, dels 50, dels primers passos d’un rock que ja es declarava irreverent, de l’alegria del surfing a les platges de la la costa oest del EUA, de les festes juvenils, de les pelis en blanc i negre, de la banda sonora de qualsevol novel·la de lladres i serenos ben escrita…

La música que tots ens podem imaginar sonant a la radio d’un descapotable vermell, anant a tota llet, amb el sol rogent de cara, un capvespre qualsevol per la carretera sinuosa de la costa de Sant Mònica (la de les pelis…).

Que no pari la música!