L’Institut Pere Vives Vich d’Igualada homenatja el desaparegut professor Ramon Nadal i Mas, mort aquest dimarts als 47 anys. Us oferim dues cartes de comiat, una per part dels seus alumnes i un text en nom del centre on impartia classe, que a més a preparat un bloc per retre-li homenatge. Nadal va ser professor d’economia al centre al llarg de 13 anys.

Al Ramon Nadal…

….Dels teus alumnes.

Entre classe i classe sobtava veure un professor amb una motxilla igual que la nostra penjada a l’esquena anant passadís amunt i passadís avall per l’institut. Fins i tot més d’un es preguntava si era un alumne amb algun curs pendent…

Els dubtes van quedar esvaïts quan el vam tenir donant-nos classes d’economia i empresa o últimament de socials, a quart. No només el detall de la motxilla ens el feia sentir proper. La seva alçada tampoc era un problema, disposat sempre a arremangar-se, a fer-nos les coses fàcils i a acotar-se per alçar-nos, intentant que donéssim el millor de nosaltres. Moltes vegades ens deia petits però al seu costat ens vam fer grans.

L’entusiasme i empatia amb els alumnes feia que tingués el respecte guanyat des del primer dia, un respecte que li permetia fer-nos callar si hi havia xivarri a classe amb una amenaça tan innocent com dir-nos que ens tiraria tomates madures. I callàvem!

I és que el Ramon era el professor, però també un amic més de l’alumne i de l’exalumne, un amic que quan ens veia pel carrer encara ens preguntava sempre què tal i tenia cinc minuts per saber què fèiem. Facebook i Twitter han estat aquestes últimes hores el lloc on molts hi hem dit la nostra. Ens quedem amb aquesta frase que hi hem trobat: “gràcies per deixar de banda la formació d’alumnes i basar-te en la formació de persones”.

En cada un de nosaltres, en la nostra motxilla, segur que hi ha una mica de Ramon. I prometem seguir-la portant com ho feia ell als passadissos de l’institut: tranquil, humil, optimista, somrient…

______________

Ei monstre,

Ara sí que tots nosaltres som petits i lletjos, i ens sentim com si fóssim més curts que el pèl d’un ou.

Vas venir de La Figuerosa, amb la motxilla plena de sentit de l’humor i una bicicleta imparable.
Fa setze anys. Més de mil alumnes. Incomptables hores a l’institut, —les teves peonades—, que se sumen a tantes hores de coordinació i de reunions, de tertúlia a la sala de profes i a consergeria, en excursions i en vaixells plens d’alumnes de viatge a Mallorca i a Roma. Tu hi has estat sempre, “pel que fes falta”.

Sóc “Lo Ramon”, i així firmaves. Eres de plat fondo, Ramon. Les discussions més filosòfiques o metafísiques es podien acabar amb un “doncs el meu pare fotie els cargols molt bons”. Has estat molt feliç d’ensenyar, de donar classe del que fos, tant que el teu entusiasme se’ns encomanava. I tant si volíem com si no, hem somrigut amb les teves sortides, entre la malícia i la ingenuïtat, provocadorament rústic.

Aquell bon xiquet de lo poble s’ha fet seva la ciutat. 

Nosaltres seguirem el teu llegat: cuidarem tot el que tant has estimat.

Institut Pere Vives Vich