Diumenge vinent, dia 26 de gener de 2014, a les 6 de la tarda a l’Esglèsia del convent dels Pares caputxins tindrà lloc el 2n concert del 2n Festival de Música Sacra, Ànima, organitzat per l’Ajuntament d’Igualada i produït per l’Associació Contrapunt, Accions culturals. El concert estarà versat el música italiana del primer barroc amb autors deutors de  l’herència de Monteverdi. Els intèrprets seran Daniel Vilarrubias i Joan Cervera al violí, Nuno Mendes al violí i la viola, Marion Peyrol al violoncel, David Murgadas, a la tiorba i la guitarra i Mireia Ruiz a l’orgue.

Daniel Vilarrubias, intèrpret, musicòleg i dissenyador del programa ens insforma que els primers anys del segle XVII varen suposar una revolució musical al nord d’Itàlia. Si la nissaga dels Gabrieli, mestres de capella de San Marco de Venècia, havien investigat a fons la policoralitat instrumental i vocal cap a 1580, en aquest moment (1590-1610) varen irrompre genis com Guilio Caccini o Claudio Monteverdi, que van obrir les portes a la música barroca, la Nuova Musica.

Després del xoc que suposaren l’Orfeo (1607) i les Vespro dalla Beata Vergine de Monteverdi (1610), una de les noves formes compositives que va aparèixer per donar cabuda i espai als nous llenguatges aplicant-los a la música instrumental fou la Sonata, que s’afegia a la Canzona, una altra forma que utilitzava el contrapunt imitatiu. Totes dues esdevingueren el vehicle creatiu dels virtuosos compositors, sobretot els venecians: Dario Castello, capo d’instrumenti di fiato della serenissima repubblica; Biagio Marini, instrumentista al San Marco dirigit per Monteverdi i gran innovador del llenguatge instrumental violinístic, així com capo di musica a Brescia; l’eccelentissimo virtuoso del violino que fou Giovanni Battista Fontana i l’altre virtuós de l’arquet que seria Marco Uccellini.

L’esplendor del culte post-tridentí afavorí l’ús d’aquestes músiques per a nombrosos instants de la litúrgia, especialment els ofertoris o el moment de la post-comunió.

La dansa, seguia ben viva, a la manera del segle XVI, incorporant però, el caràcter esclatant d’aquestes innovacions, afectant-ne la retòrica (una major exclamatio) i convertint-la en quelcom més humanitzat i afectat.

A nivell organològic això també tingué conseqüències: els instruments de la família del violí acabarien, gràcies a les seves possibilitats discursives i sonores, desplaçant en gran part a les cornetes i sacabutxos dels temples Venecians abans de 1660. La gran qualitat de la luthieria dels Amati (Cremona), Da Salò o Maggini (Brescia) va contribuir-hi decisivament. El 1582 es proposa abaixar el diapasó de l´orgue de Cremona i tot suggereix que era degut a la necessitat dels instruments de corda. Els compositors de Canzone eren també sovint Maestro di Cappella als seus respectius llocs. A més dos dels primers, Marc´Antonio Ingegneri i Florentio Maschera, eren a més també violinistes, i treballaven justament a les catedrals de Cremona i Brescia, els grans centres de construcció d´instruments d´arc que a més fixarien la forma definitiva dels dits instruments i segurament perfeccionarien les cordes de budell o tripa.

Aquest tipus de concerts “espirituals” amb música de violins són un costum més antic del que hom podria pensar. Ja el 1566 tenim un contracte conservat amb un tal Giusepe Maccacaro per fer de violinista regularment al Duomo de Verona. I l’any 1601, amb motiu de les festes de canonització de Sant Ramon de Penyafort, es féu a la ciutat de Barcelona “musica de violones, arpas y otros instrumentos de cuerda en la capilla del Santo […] aunque era tanta la gente que todos los momentos acudía a visitar el sepulcro del glorioso Canonizado y tan absortos los tenía todos la deuocion suya que apenas auia quien reparasse en gozar el rato de la suavidad de tan diferente musica”.