Aquest dimecres tindrà lloc a Igualada una xerrada de Raúl Godoy, emblemàtic obrer de Zanón, una de les fàbriques sense patrons més conegudes d’Argentina, autogestionada pels seus treballadors i treballadores. L’acte, organitzat per CGT-Catalunya i CGT Anoia i Clase contra Clase, serà a les 19:30h a l’Espai Cívc Centre (carrer Trinitat, 12) i forma part d’una gira per diversos països d’Europa per a acostar l’experiència dels treballadors de Zanon als treballadors i joves europeus.

«Zanon és del poble»

Quan Luigi Zanon va presentar la fallida de la seva fàbrica de ceràmiques a finals de 2001, malgrat el context de forta crisi generalitzada al país, era difícil acceptar que una empresa tan reeixida i subsidiada per l’Estat tanqués les portes. Els obrers van instal·lar carpes fora de la fàbrica i aviat van resoldre que la planta quedava sota el seu control. Es tractava de defensar la font laboral perquè no volien plans de l’Estat ni sortir a tallar la ruta per un lloc de treball, inexistent, d’altra banda ja que cada dia els acomiadaments es succeïen per desenes.

Tenien sous endarrerits sense cobrar, un futur econòmic incert i família que mantenir, llavors van sortir al carrer a informar els veïns seva situació. Aviat es van sumar organitzacions socials, polítiques, estudiantils i organismes de drets humans. Fins als presos de la unitat núm. 11, veïna a la fàbrica, durant tres dies els van donar les seves racions de menjar.

Pocs van quedar indiferents a la fèrria determinació obrera ia la «disciplina ceramista» que es van imposar: «Zanon és del poble i dels obrers», deien una i altra vegada. Van posar el cos a la repressió i resistir 5 desallotjaments. No es van atemorir. Durant una assemblea, un d’ells va dir «Prefereixo morir lluitant que morir-me a casa meva mort de fam». L’aplaudiment tancat dels seus companys va donar fi al debat. No hi havia més per afegir.

Les decisions es resolien en assemblees i sempre sortia enfortida l’organització i la unitat en l’acció. «Anem a plantejar una moció: que reafirmem davant la comunitat, com des del primer dia, defensar aquesta gestió obrera costi el que costi. Al positiu, companys». I no hi va haver un sol braç que no s’elevés.

A finals de febrer de 2002 van reactivar la fàbrica amb la posada en marxa de quatre forns per fabricar porcel·lanat, guardes i ceràmics comuns. Hi havia 260 treballadors que operaven en tres torns. A l’agost van generar deu nous llocs de treball i trenta més a inicis del següent any. Resistir un nou desallotjament i al juny de 2003 van presentar a la Legislatura provincial el projecte de Llei Expropiació sota control i Gestió Obrera, acompanyat per 50 mil signatures.

El febrer de 2004 van conformar la Cooperativa de Treball Fasinpat (Fàbrica Sense patrons). El setembre construir el Centre de Salut Nova Espanya en un barri proper a la fàbrica. Els seus habitants l’havien reclamat al govern provincial durant 20 anys, els ceramistes el van aixecar en tres mesos. Al novembre van instal·lar una carpa davant del Congrés de la Nació i presentar el projecte de Llei d’Expropiació i estatització sense pagament.

El febrer de 2005 van amenaçar de mort a diversos dirigents i les seves famílies. Un mes més tard van agredir físicament a la dona d’un obrer. Per aquest motiu dues famílies van haver de mudar-se fora de la província. El Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, va visitar la fàbrica i els va donar el seu suport.

L’abril de 2007 la policia va afusellar el docent Carlos Fuentealba. Una delegació de ceramistes va acompanyar les jornades de protesta. Al setembre van acabar la primera partida de ceràmiques per a exportació.

Per atorgar un sentit social al seu treball, els obrers donen ceràmiques a institucions educatives, a centres de salut i l’hospital públic, al mateix temps que a mitjans de 2009 va començar a funcionar a la fàbrica l’escola primària i secundària CPEM nº 88, on estudien treballadors, els seus fills i veïns de barris limítrofs.

L’exemple de lluita dels ceramistes no només va recollir la solidaritat del seu poble, sinó també la de centenars de treballadors de diversos gremis nacionals i internacionals. A més va inspirar l’escriptura de llibres i cançons, l’edició de documentals, vídeos i la realització de desenes de recitals a la planta. Nens i adults visiten la fàbrica per conèixer de primera mà la història dels obrers sense caps ni patrons.

A Fasinpat avui treballen 450 obrers que produeixen 300.000 metres quadrats de ceràmiques al mes.

Les conquestes que obtenen els treballadors ceramistes tenen com a eix la lluita classista, creant consciència del paper que juguen els governs, les patronals i les burocràcies sindicals. Una societat sense explotadors ni explotats, és la seva màxima pretensió.