La Gramophone All Stars Big Band clou l’Estival de Jazz 2014 a ritmes jamaicans (Jordi Marcé)

El sol va tornar a acompanyar durant tot el dia el pic-nic Jazz al Parc de Vallbona i, com l’any passat, es va tornar a convertir en l’acte més participatiu i reeixit de de l’Estival de Jazz d’Igualada 2014. Paelles per dinar, piscines per als més menuts i un escenari on durant 9 hores es va poder escoltar el dixie dels Dr. Jazz Friends, La Big Band de l’Escola de Música d’Igualada, els músics de l’Escola LAM i els de l’escola Red Music o la Big band de l’Escola Akords. Una immensa varietat del jazz i de la música moderna que en aquests moments es pot escoltar a les escoles d’Igualada i que formen part de la columna vertebral d’aquest picnic-jazz.

Però, sens dubte, els caps de cartell va ser el concert de música a ritme jamaicà de la Gramophone All Stars Big Band. Amb 3 discs a l’esquena i amb directes als festivals més importants de l’estat, la banda liderada musicalment pel saxofonista Genís Bou, i a l’escenari per la carismàtica veu de Judit Neddermann, va portar a Igualada el repertori què formarà part del quart i nou disc de la formació – que gravaran aquest més de juliol amb el títol «Jazzmaica» – amb temes de Skatalites i dels no tan coneguts The Winstons, Jackson Sisters o Smokey Robinson a més de versions d’Stevie Wonder, Sam Cooke o Barry White. Aquest disc, i a diferència dels altres, comptarà amb la presència d’una Big Band formada per part dels millors músics joves del jazz català actual, una aposta interessant que transporta el repertori habitual d’ska-jazz, rhythm and blues o soul a una nova dimensió molt més jazzera, en la que la secció de vents metalls pren molt més protagonisme.

Amb aquest concert es va cloure el picnic-jazz de l’Estival de Jazz, una jornada que hagués pogut ser immillorable si no fos pel vent persistent que va anar bufant durant tot el dia i que va fer anar de corcoll els músics de l’escenari. Prova d’això, va ser que el directe de la Gramophone All Stars Big Band va tardar una mica a agafar el groove que requeria l’ocasió, però, un cop els músics es van sentir còmodes a l’escenari, els excel·lents arranjaments, la veu de Nedderman i la conjunció de la base del grup van resultar un còctel que va fer ballar i gaudir els assistents.

El “Reencuentro con el Güito”  (Jordi Marcé)

El Güito va néixer l’any 2005 quan Sílvia Pérez-Cruz i el pianista gadità Javier Galiana acabaven els seus estudis a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). En aquells temps simbolitzava un gitano que viatjava a Amèrica per descobrir i fusionar els palos del flamenc amb el jazz. El viatge del personatge principal va ser l’excusa de Galiana per plasmar l’apropament d’aquestes músiques i la trobada amb una dona que cantava “sons negres” per unir les dues tradicions musicals.

La negativa d’ella a consumar la relació amorosa va deixar les portes obertes a continuar la cerca i, quasi 10 anys després, – i amb dos escuders de luxe com Marc Miralta a la bateria i Javier Colina al Contrabaix – Galiana i Pérez-Cruz recuperen el projecte i el transformen radicalment en «El Reencuentro del Güito», un espectacle únic revisat i arranjat expressament per a l’Estival de Jazz, que van omplir fins la bandera el Teatre Municipal de l’Ateneu el dia que el jazz va deixar de ser momentàniament minoritari a Igualada.

Al cap d’aquest temps, i després de creuar el mar i quedar-se sol al continent americà, el Güito ha viatjat al sud i incorpora cançons de Mèxic («Cucurrucucú paloma»), Perú («mechita»), Argentina («Alfonsina y el mar») o Brasil (en una lenta, cristal·lina i sorprenent revisió de «La lambada»), recupera cançons flamenques de Javier Ruibal («Por tu amor me duele el aire») com també composicions de la pròpia Pérez-Cruz i de Galiana que han escrit surant aquests darrers 10 anys. I del record de fa 10 anys manté les aplaudides «Dime que si» y «Noche en el río». La veu inconfusible de Sílvia Pérez-Cruz, delicada i càlida en moments i lluminosa i amb força en d’altres, que combina la improvisació del jazz, el “duende” del flamenc, la “saudade” del fado i la naturalitat de la cançó de taverna va captivar el públic, mentre que, la perícia de Galiana en combinar harmonies jazz i flamenc amb la cançó iberoamericana va aconseguir que sonés alhora Chano Dominguez, Bill Evans o Bebo Valdés sense afectar la pròpia personalitat del pianista. Colina i Miralta, impecables en l’execució, van destacar sobretot en els moments de llibertat i improvisació amb llargs aplaudiments al final de «Paseo de los tristes».

Però aquests 10 anys, també han situat Sílvia Pérez Cruz com un referent de la cançó a tota la península i a part d’Europa, mentre que Javier Galiana ha passejat el seu art flamenc al piano arreu del món. Un luxe que l’Estival de Jazz pugui portar a Igualada intèrprets de tan renom i un privilegi haver assistir a aquest retrobament amb el Güito tot esperant que el proper cop que es retrobin, no hagin passat 10 anys sinó molts menys.

Fum invisible (Pau Ricart Roca)

En aquesta segona edició de l’Estival de Jazz els seus organitzadors han programat amb encert dues propostes que l’obren a d’altres arts amb les que aquesta música s’hi relaciona d’allò més bé. Si en la primera jornada vam escoltar jazz a través del cinema, dijous va ser el torn de la literatura, mitjançant la prosa lliure de Julio Cortázar.

En el 50 aniversari de Rayuela, segurament la seva obra més coneguda, ha estat l’entitat igualadina paranoia accions que, en col·laboració amb l’Estival, ha volgut fer-li homenatge amb una lectura dramatitzada d’alguns dels textos d’aquesta obra, que vessen jazz per tot arreu, fent-hi referència directa o assumint com a motor la seva força desbordant.

Entraves al Foment i feies un viatge en el temps, de sobte asseguts en una habitació fosca, amb llum tènue per a una atmosfera de confessions i estones inacabables de jazz antic. Acompanyàvem i escoltàvem la conversa entre les dues dones, que ens acostaven amb llengua d’accent argentí a les seves vides i reflexions. La prosa de Cortázar posava en boca d’una el record imborrable i devastador d’un passat d’experiències traumàtiques. Mentre l’altra buscava (i trobava) paraules precises que transmetessin l’emoció d’escoltar el gran Satchmo en el precís instant que arrenca el solo amb la trompeta, aquella llamarada amarilla incontenible i alliberadora que l’acompanya com una necessitat de sentir-se viu i a la que recórrer, sempre que ho vulgui, amb el gest senzill de situar l’agulla, de nou, al principi del vinil negre.

Louis Armstrong, Bessie Smith, Duke Ellington, Johnny Hodges… el jazz i el seu swing han estat companys ideals, vestits a mida per a les paraules escrites de Cortázar. Per a l’ocasió, la música ha estat més swing que bebop, segurament l’estil que millor hi encaixa. Les paraules, en qualsevol cas, recullen la força d’aquelles músiques, la seva irreverència, improvisació i llibertat.

Hem obert la porta del Foment per sortir-ne, hem trencat la foscor i un doll de llum ens ha fet saltar 50 anys endavant. Ha faltat un element important que hauria ajudat en aquesta recreació de l’atmosfera que transmeten els textos de Rayuela: el fum d’una cigarreta encesa tot just després d’apagar-ne una altra, aquell ambient carregat que, si voleu, mentre que res no ho impedeixi, podeu recrear a ca vostra, a la vostra habitació, mentre agafeu un altre vinil i hi poseu l’agulla al damunt.

L’Estival de Jazz s’arrisca amb èxit en la «Carta Blanca» a Dani Comas (Jordi Marcé)

Fa mig any, en una entrevista a el Periódico de Catalunya, la cantautora Bikimel deia «Crec que el risc està clarament infravalorat en aquest país». Segurament no coneixia l’Estival de Jazz d’Igualada, perquè donar total llibertat a un músic perquè faci un concert de la manera que ell vulgui i amb els músics que ell vulgui és arriscar-se. I molt. Com també és arriscat recollir la proposta i aplicar-la al Teatre de l’Aurora amb un públic que, d’entrada, no té ni idea del què passarà.

I aquest és el risc que va prendre el guitarrista Dani Comas en acceptar la «Carta Blanca» de l’estival de Jazz i plantar-se sol a l’escenari amb una guitarra per iniciar un diàleg amb ell mateix usant pedals, efectes i loops, que, a mesura que va anar avançant es va transformar en un deliciós duet amb David Xirgu a la bateria i, finalment, una conversa a tres bandes amb Jordi Matas al baix. Comas, que té una reconeguda trajectòria com a instrumentista eclèctic – des del jazz (Celeste Alías) fins a propostes properes al hip hop (Kase.O Magnetism) o el rock d’autor (El petit de Ca l’Eril) – va proposar un concert molt personal que, segons el propi autor, es podria assimilar a un exercici de vida, d’exploració en el sentit més ampli de la paraula.

Amb un estil molt influenciat pel guitarrista Bill Frisel, la paleta de colors que Comas va posar sobre l’escenari va iniciar-se amb unes senzilles seqüencies d’acords completament diatòniques i va passar per idees que anaven des de la música tradicional, el clàssic o el rock’n roll i el folk progressiu, però sempre lluny de les sonoritats punxants i dissonants de segons quines músiques d’avantguarda. A mesura que el concert evolucionà, la presència del baix i la bateria va obrir la paleta sonora i abordà els moments de més improvisació sobre un seguit d’obstinatos, però sempre amb la sensació de que la simplicitat del llenguatge i el bon gust per la sonoritat estaven perfectament controlats.

Si bé era un concert de risc per tot el què l’envoltava, tal com havia anat suggerint dies abans per les xarxes socials, Dani Comas va aconseguir trobar la meditació mitjançant l’atenció plena, tan dels músics a l’escenari com del públic assistent. Teoria basada en el budisme i desenvolupada per John Kabat-Zin en el llibre «Mindfulness Meditation for Everyday Life»

 Un suec a Igualada (Pau Ricard Roca)

La segona jornada de festival ha estat la primera amb música en directe, amb el concert del contrabaixista suec Johannes Nästesjö, un habitual de l’escena de jazz barcelonina als últims temps. Així, com ja passà en la primera edició, l’Estival acull de nou una proposta internacional. NEO, la Nästesjö Extreme Orchestra, arribà al Hot Blues igualadí, que els rebia amb una combinació de l’excitació pròpia del primer concert del festival i la normalitat de qui acull, com cada setmana, músics d’arreu amb ganes d’oferir el seu art.

Si ja fa uns anys que Barcelona ha esdevingut una ciutat on el jazz bull i on conviuen músics de tot el món atrets per l’escena que s’hi ha creat; a Igualada, des que el Hot Blues va començar a oferir música en directe, tampoc no s’hi fa estrany veure-hi jazz del bo (molt sovint del boníssim), i, si més no per als habituals d’aquest racó, que un suec aterri a Igualada amb un contrabaix deixa de ser un exotisme per ser, ni més ni menys, el principi d’una bona nit de música.

De fet, que l’Estival arribi a la segona edició, té a veure amb la consolidació de la proposta del Hot Blues, que molts músics de jazz del país i més enllà ja tenen en les seves agendes, uns perquè hi tocaran en breu, però molts altres perquè, atrets pels bons comentaris dels qui hi ha tocat, voldrien tocar-hi.

Amb la mateixa normalitat amb la que s’encetava la nit, Johannes Nästesjö començà a presentar la primera cançó amb un català de Suècia d’allò més entenedor. Així ho feu al llarg del concert, amb una petita introducció a la peça que ens disposàvem a escoltar, explicant l’origen del seu nom o l’impuls que l’havia motivat. Aquests apunts ens acompanyaven i, per a qui ho volia, li servia per posar argument i imatges a la música. Va parlar de Twin Peaks i ens vam poder perdre en la sinuositat d’una atmosfera carregada. A Mali i al sud de Sant Petersburg, amb la nostàlgia en mans del violí. Però també vam acompanyar el Johannes a presentar la declaració de renda, i vam viure amb ell la tensió i confusió d’una situació estressant. Vam imaginar-nos enmig del bosc, potser un bosc suec, nevat, mirant de no fer soroll per no espantar aquell cérvol que volem caçar. I vam enfilar camí del final del començament (the beginning of the end), abans de passar per l’Uruguai i tenir un record pels pares del Marcelo, el saxofonista.

Nou i extrem, aquestes són les credencials incorporades ja en el nom de la proposta de Nästesjö, aquesta formació de jazz atípica, poc habitual pel toc que li proporciona el violí, que acompanya i combina de manera original amb la resta d’instruments, el contrabaix de Nästesjö com a eix, amb el saxo i la bateria. 

L’Estival de jazz comença a ritme de blues (Pau Ricard Roca)

Al cinema, així ha començat la segona edició de l’Estival de Jazz d’Igualada. La projecció de Sita sings the blues, de Nina Paley, finalment es traslladà al vestíbul de l’Ateneu Igualadí, ja que fer-la a l’aire lliure, en aquests dies de ruixats traïdors, hauria sigut massa arriscat. La gent el va omplir i la coloraina i els dibuixos s’han instal·lat a la pantalla, amb tot a punt pel viatge cap a la Índia. Un país ben allunyat del jazz, direu amb raó; però ja se sap que la ficció no té límits i els experiments, a vegades, surten bé.

Déus i mites de la Índia més remota comparteixen pantalla i història amb la directora de la peli, que aquí esdevé personatge dibuixat. Són dues històries que volen ser paral·leles, en clau femenina; l’experiment  funciona i el contrast de dibuixos, colors i temps flueix davant dels ulls de l’espectador, que es deixa endur.

La història principal és la de la Sita i el seu amor incondicional vers el seu príncep, submisa fins i tot quan la covardia d’ell l’acaba allunyant del seu costat. Els dibuixos ens situen a l’India del segle XIV aC, en una família reial de culebrot (no crec que n’hi hagi de cap altre tipus) on les enveges i d’altres baixeses humanes marquen el dia a dia. La referència literària és el Ramayana, el text sagrat de l’hinduisme que narra en vers l’epopeia de Rama en la seva lluita amb Ravana per aconseguir estar amb la seva esposa Sita. Mite i llegenda, la directora de la peli pren aquesta història com a paisatge de fons, però decideix explicar-la des del punt de vista de la seva protagonista femenina.

Els dibuixos recorden l’iconografia hindú i aporten un color i elegància potents, traçats en dues dimensions, dibuixos plans (sense profunditat), amb els moviments rudimentaris que aquest format permet i que, de fet, reforcen la llunyania en l’origen de la història. Menció especial per la veu narradora, repartida en tres personatges no gaire ben informats sobre el mite que expliquen, però que fan avançar el relat amb un humor i sarcasme molt ben aconseguits.

Acompanyant aquests dibuixos d’estil hindú que expliquen la història general, n’hi ha uns altres que se centren en la Sita; de traç modern, arrodonit, però mantenint reconeixible l’origen dels personatges, que en tot moment pots identificar amb els seus dibuixos homòlegs mil·lenaris. En aquest segon nivell narratiu, la Sita canta per explicar com se sent a cada moment: contenta i en un núvol pel seu amor feliç, confosa o turmentada quan aquest li gira la cara. La seva originalitat prové de la seva veu, que és la de la cantant de jazz americana dels anys 30 Annette Hanshaw, de la qual la directora del film ha escollit una cançó o altra en funció de l’estat d’ànim de la Sita.

La Sita canta els seu blues particular en clau de jazz. I la Nina, la directora del film, veu en ella un mirall d’on extreure’n lliçons de vida.