“M’he equivocat! Sóc un desastre!” Quants cops hem sentit aquesta frase?

Segurament tots ens hem queixat o hem sentit a persones del nostre entorn queixar-se de la seva pròpia equivocació.

Però què passa realment quan ens equivoquem?

Vivim en la societat de la immediatesa i a l’hora del perfeccionisme. Pretenem fer-ho tot ràpid i bé a la primera, quan en realitat el camí és molt més llarg i per sort, ple d’obstacles que el fan molt més interessant. El fet d’equivocar-nos ens porta a estats d’ànims i fa que apareguin sentiments que no ajuden a desenvolupar totes les nostres capacitats. És quan apareix la ràbia, la por, la decepció o la frustració. Tot es torna negre i el nostre cap és ple de paraules lletges cap a nosaltres mateixos. Un mateix es converteix en el seu pitjor enemic, quan en realitat hauríem de ser el nostre millor aliat per arribar allà on vulguem.

Quan tot això passa al cap d’una persona adulta, aquesta pot tenir més o menys recursos per tal que aquesta situació no arribi a afectar de manera dràstica en el seu dia a dia. Però quan parlem dels infants, necessiten un cop de mà. Llavors és quan la figura de l’adult ha d’entrar a escena i ha de regalar tot d’eines i recursos per tal que l’autoestima de l’infant no es vegi afectada.

Quan parlem d’autoestima, a tots ens ve al cap la manera com ens estimem o quina imatge tenim de nosaltres. Però què implica realment tenir una bona i ferma autoestima? Quan es comença a desenvolupar aquesta? Quins són els factors que més influeixen en els més petits a l’hora de construir una bona autoimatge?

Podem afirmar que l’autoestima es comença a construir en el mateix moment de néixer. Si el nadó se sent estimat per les persones que l’envolten, la seva percepció del món estarà basada en l’amor i l’acolliment. Aquesta visió del món anirà augmentant a mesura que l’infant es fa gran i comenci a relacionar-se amb els adults i amb els altres nens i nenes. Cal que els referents de l’infant sàpiguen reconèixer les qualitats que tots els infants tenen, utilitzant el reforç positiu i ensenyant que sovint ens equivoquen i que les coses no sempre surten com ens agradaria. D’altra banda, és necessari deixar enrere les comparacions i vigilar molt en el moment de corregir segons quins comportaments. L’infant no és dolent, simplement ha fet una cosa mal feta.

Expliquem als petits que ningú és perfecte i que precisament això ens fa únics. Tothom té virtuts i defectes i la vida es tracta d’això, d’anar aprenent els uns dels altres sempre des del respecte i l’afecte. Ajudem als nostres infants a créixer, donant-los responsabilitats i establint límits coherents amb l’edat i el moment evolutiu del nen o la nena. Fem que siguin ells mateixos els que trobin solucions als possibles problemes, reforçant així la seva autoimatge i les seves capacitats per identificar i solucionar els problemes de la vida.

Tinguem present que l’autoestima és un pilar fonamental en el desenvolupament de l’infant i de la persona, és un procés que comença en l’entorn familiar, desenvolupant-se i formant-se en l’àmbit escolar i social i que acaba fent homes i dones que pertanyen a una societat.

Així com hem de tenir cura de l’autoestima dels nostres infants, no hem d’oblidar que nosaltres, els adults, també som persones. Siguem un exemple per ells, posant límits allà on toca i mantenint-nos ferms i coherents amb nosaltres mateixos. Hem de ser miralls davant els nens i les nenes, que tinguin referents forts, plens de vitalitat i conscients que a la vida, mai es deixa d’aprendre i sempre hi ha una nova oportunitat per tornar a començar.

Montse Jiménez, Cristina Castelltort i Yolanda Jiménez, mestres de l’Escola Mowgli