Juan Carlos González
Obrim l’aixeta i surt aigua però massa sovint no ens preguntem que hi ha darrera de la possibilitat que surti l’aigua de l’aixeta. La seva gestió és una mina d’or que moltes multinacionals no volen deixar escapar, malgrat molts moviments socials i municipis reclamen, cada vegada més, com un bé i una necessitat social i mediambiental de la qual cal tenir cura. La gestió de l’aigua es troba, avui, en una guerra oberta lidiada per dos blocs principals: per una banda els moviments socials i municipis que defensen la gestió pública, i els governs municipals i empreses que defensen la gestió privada de l’aigua. Al mig es troba la ciutadania, interpel·lada per les dues bandes, perquè les dues opcions (pública o privada) rauen en la decisió de la voluntat popular.
Segons el mite, David va tirar una pedra amb la fona a Goliat, un gegant de la ciutat de filistea que va desafiar als israelites, i li va donar al front, fent caure a terra al gegant. Just en aquell moment, David va anar corrents cap a Goliat, va desembeinar-li l’espasa i li va tallar el cap. David ho va fer per la gràcia divina, però en realitat tothom sap que va ser gràcies al caliu popular. Aquest mite és un símil de la guerra oberta entre els moviments socials i els gegants de les multinacionals: sense recolzament popular la guerra de l’aigua està perduda, perquè la sobirania de l’aigua rau en el poder popular, ara segrestat per les grans multinacionals. Així ho han entès a Barcelona, Terrassa i Girona.
El principal escàndol sobre la gestió de l’aigua esclata el 2010 a Barcelona, quan un jutge treu a la llum que la companyia AGBAR opera sense concessió a Barcelona i qualifica la gestió de la multinacional d’il·legítima i la tarifa que cobra d’il·legal. Pel camí, AGBAR s’ha trobat implicada en diversos casos de corrupció, essent el cas Pokémon un dels més sonats. A partir d’aquí, s’inicià una guerra a Barcelona que s’ha estès per tota Catalunya i avui, municipis com Barcelona, Terrassa i Girona, entre molts d’altres, com Igualada, es troben en una guerra oberta, on la plataforma Aigua és vida, que lluita contra la mercantilització de la gestió de l’aigua per tal de tornar-la a l’ens públic municipalitzant el servei, ha esdevingut clau.
La batalla de les campanyes
La tasca de les campanyes no es vendre, sinó crear una vincle entre els desitjos de qui s’anuncia i de qui rep el missatge, perquè al final la decisió de qui rep el missatge determinarà el futur de qui s’anuncia. Aquest vincle és el que busquen tant els moviments socials que defensen la gestió pública com les empreses que defensen la gestió privada i per aquest motiu la qüestió del servei de l’aigua està cada vegada més present, no només a la premsa, sinó en les accions diàries dels ciutadans.
Per una banda, a Barcelona s’ha proposat fer una consulta popular per a municipalitzar l’aigua, a Terrassa unes 3000 persones es van manifestar l’any passat per reivindicar la gestió pública de l’aigua i a Girona, també l’any passat es va iniciar una campanya per municipalitzar el servei de l’aigua. Les empreses, però, no es van quedar callades i també van iniciar tot un seguit de moviments per defensar la seva postura.
Per una banda, AGBAR, a Barcelona va iniciar l’estratègia de la por, amenaçant al consistori que la municipalització del servei de l’aigua li costaria 1.000 milions d’euros. A Terrassa van emprar l’estratègia de l’extensa experiència de la gestora de l’aigua Mina, amb convidats de “luxe” com la patronal Cecot, la Cambra de Comerç de Terrassa i la Cambra de la Propietat Urbana. En tots dos casos, es van esgrimir arguments a favor de la gestió privada mitjançant el model d’empresa mixta, el mateix model que existeix a Igualada. Només una anomalia: a Girona ha estat el jutge qui ha remunicipalitzat el servei de l’aigua perquè les empreses gestores (AGBAR, Aqualia, LaCaixa…) estan sent investigades per corrupció en la gestió de l’empresa.
El cas Aigua de Rigat
Aigua de Rigat és una empresa en la que es suposa una participació repartida entre el 68% per AGBAR i un 32% per l’Ajuntament d’Igualada. La suposada participació és deguda a la també manca de contracte del servei de l’aigua, fet que es va denunciar al 2015 per la plataforma Aigua és vida Anoia, malgrat l’empresa gestiona el servei des de 1921. Després de la denúncia de la manca de contracte, Aigua de Rigat es va veure forçada per la plataforma i els partits de l’oposició a fer una auditoria sobre la gestió del servei de l’aigua. Aquesta és una batalla que tant Aigua és vida Anoia com la ciutadania ja han guanyat perquè l’auditoria permetrà veure les dades reals d’un servei fins ara mai qüestionat, un exercici de transparència que només pot ser positiu al conjunt de la ciutadania.
Després de la demanda d’auditoria, la plataforma va continuar la seva lluita i al 2016 van iniciar una campanya per a que no es pugés el rebut de l’aigua als municipis afectats (Igualada,Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt) per considerar la pujada il·legítima en tant que no hi ha contracte de concessió. Més tard, la plataforma també va reclamar a l’Ajuntament d’Igualada que els tres regidors del govern de CiU deixessin de cobrar els 36.000 euros que cobren per estar al Consell d’Administració d’Aigua de Rigat, però el govern de la ciutat va votar en contra, deixant els sous extres als tres regidors.
Malgrat la guerra de l’aigua a Igualada sembla un conflicte entre AGBAR i Aigua és Vida Anoia, en realitat és un conflicte entre AGBAR i tota la ciutadania que vol la gestió pública d’un bé essencial. Si bé la gestió privada del servei de l’aigua monopolitza un servei, privant a la ciutadania del seu dret a decidir sobre el model de gestió de l’aigua en particular i tots els serveis energètics en general, la privatització només beneficia a un oligopoli que n’ha extret 4 milions d’euros de benefici en vuit anys, motiu pel qual Aigua és vida Anoia va demanar que s’estudiés la municipalització del servei de l’aigua a Igualada.
La neteja de cara
De la mateixa manera que AGBAR a Barcelona i Mina a Terrassa van iniciar, respectivament, una campanya contra la municipalització del servei, també es va iniciar aquesta a Igualada. Primer van iniciar la via de la por quan el regidor d’urbanisme, Jordi Pont, va assegurar sense l’auditoria feta que municipalitzar el servei podria tenir un cost de més de 30 milions d’euros. La via de la por la van acabar abandonant i van iniciar campanyes “socials” per netejar-se la cara. En un primer moment, Aigua de Rigat va llançar una tarifa plana per pagar el rebut de l’aigua. Més tard, al juny del mateix any, es fa ver públic un acord entre la Síndica de Greuges d’Igualada i Aigua de Rigat que permetria atendre les reclamacions relatives al servei de l’aigua que arribin a la Síndica de Greuges, servei que fa anys hauria d’existir.
En les darreres setmanes, Aigua de Rigat ha fet pública una altra campanya: patrocinar l’Igualada Hoquei Club, al·legant que “la companyia té uns resultats que permeten patrocinar institucions”. Amb aquest diners l’empresa pretén conservar el seu tron intentant convèncer a la gent de la seva tasca social i, com era obvi, Aigua és vida Anoia va acusar Rigat de voler netejar la seva imatge amb aquest acord perquè aquest diners, que surten dels impostos públics, no haurien de servir per beneficis d’altres entitats privades, sinó per millorar la qualitat del servei públic. De moment, l’última campanya que està duent a terme Aigua de Rigat consisteix a vendre la seva gestió privada, motiu que fa pensar que l’auditoria ja està finalitzada i no sembla ser gaire favorable a la gestió privada, és a dir, que segurament el cost de muncipalitzar el servei pot sortir molt a compte a la ciutadania igualadina i, com és obvi, això no agrada a Aigua de Rigat (AGBAR). Per quin motiu, sinó, defensarien amb tant d’ímpetu la seva gestió?
Una guerra que durarà anys
Durant anys, Aigua de Rigat, com AGBAR, Mina i d’altres, no han hagut que donar explicacions de la seva gestió. Abans de la crisi, la sobirania de l’aigua no estava en disputa. Ara, però, Catalunya es troba en una guerra oberta entre els moviments socials que volen un servei públic i no mercantilista i les empreses que defensen la gestió privada. És una guerra social i col·lectiva que rau en la recuperació del control de l’aigua i l’acreixement de la sobirania popular i la conservació del poder de les grans multinacionals. Una guerra que va més enllà dels moviments i de les empreses perquè interpel·la a tota la societat, malgrat aquesta moltes vegades es manté en silenci: el seu control implica tant al poder sobre els territoris com el poder econòmic que gira al voltant de la seva gestió, poder que a la vegada és condició de possibilitat d’expandir la sobirania popular, però també del país.
Sóc de l’opinió que cal recuperar la sobirania de l’aigua per dues raons bàsiques: per una necessitat social i mediambiental, però també per una necessitat de sobirania de país. No obstant, aquesta és una guerra molt llarga que només es guanyarà amb la força de la gent. El Goliat de les multinacionals té el control de la gestió de l’aigua i intenta convèncer a la gent que és millor deixar la gestió en mans privades però, com Goliat, el rerefons és un altre: el poder que les multinacionals perdrien el guanyaria la gent i aquesta és una derrota que aquestes grans empreses no estan disposades a acceptar. La responsabilitat ara rau en la societat mitjançant una pregunta: volem ser sobirans?.
