L’Estival va guanyant racons igualadins pel jazz. Dijous va ser La Isabela, aquesta illeta interior situada a quatre passes del brogit nocturn de Cal Font. L’escenari estava preparat i guarnit als peus de la xemeneia infinita que s’enfila cap al cel i que domina tot l’espai.

Allà mateix però a cobert, dins d’un dels espais comercials situats als baixos dels edificis, un parell d’hores abans del concert, l’Adrià Font, un dels bateristes amb més i millor trajectòria del jazz català, començava a parlar-nos d’Art Blakey, un dels seus referents i figura gegant del hard bop i el jazz modern. Els cinc músics d’SmackDab, que acabaven de fer els últims preparatius i assajos, no s’ho van voler perdre.

Font començà corregint el títol poètic de la conferència. Art Blakey, la negror que m’il·lumina, havia de dir, en lloc de l’il·lumina. L’enunciat funcionava d’una manera o altra, però un cop escoltada la lliçó del de Terrassa, quedava clar que parlava de la seva pròpia experiència, de l’efecte transformador que Blakey li havia produït des de la primera vegada que l’escoltà en aquella gravació de l’any 1958.

Art Blakey visqué una vida difícil i plena de sotragades. Font l’explicà i copsà la importància de la seva música i el seu paper al capdavant dels Jazz Messengers, formació paradigmàtica per on van desfilar molts dels noms clau del jazz modern i el hard bop, aquest estil al que Blakey restà fidel sempre, veient passar modes i impassible davant les crítiques que pretenien desacreditar-lo.

A Font li brillaven els ulls parlant de la música de Blakey i recordant l’impuls i l’efecte que en ell li produí escoltar-la per primera vegada. Vam veure i escoltar el músic de Pittsburghen els vídeos que va anar combinant amb les explicacions; la força d’un lleó, la potència del bateria arrossegant la resta del grup, la seva manera tan física de tocar. Més d’una vegada, amb mirades còmplices als músics joves que l’escoltaven, Font va voler fer evident la distància que hi ha entre el jazz d’aquelles imatges i el que ell mateix tocà en uns inicis marcats per l’entusiasme i l’amateurisme, i les possibilitats d’un jazz com el que es fa ara, amb joves lleons preparadíssims. Una estona més tard, ja acabada la conferència i abans que comencés el concert, vaig veure Adrià Font conversant amb en Joan Casares, baterista dels SmackDab. Font escoltava complagut l’explicació del jove, que li ‘confessava’ que, almenys una vegada al mes, religiosamenttornava a veure sense cansar-se’n aquell vídeo en blanc i negre dels Jazz Messengers.

Davant d’un públic molt nombrós, SmackDab van deixar clar que han assimilat el llegat de Blakey i els seus Jazz Messengers. El hard bop d’aquells és també l’estil principal d’aquests músics joveníssims. I escoltant-los queda clar que aquest és un estil ben viu i estimulant. Molt potent i en certs moments amb un groove que els acostava al funk, aquest quintet sonà dinàmic i ben greixat, interpretant peces del que ha de ser, d’aquí a res, el seu primer disc.

Joan Casares i l’Oriol Vallès s’erigeixen com els pilars principals, molt ben acompanyats del Lluc Casares, saxo tenor, Joël Gonzalez, piano i Pau Sala tocant el contrabaix. Destacaria la solidesa i sensibilitat de Vallès i les  combinacions d’aquest amb el saxo de Casares. Els dits voladors de Gonzalez, la fermesa de Sala i la potència i robustesa de l’altre Casares, el de les baquetes, a qui Font devia mirar amb satisfacció i, qui sap, potser amb certa enveja sana.