Núria Vinyals
Obro les portes de l’edifici d’infantil per sortir i davant meu, les dues columnes del porxo estan adornades. Hi ha unes pedres delicadament col·locades. Em sorprenen. M’hi paro. Hi bado. M’agraden. No. M’encanten. Immediatament molts pensaments em venen al cap. S’esvaeixen les presses que em portaven a eixir. M’emociono i els faig fotografies. Avui n’escric.
M’agradaria transportar-me al pensament d’aquells infants (nens o nenes) que les van col·locar. Són pedres de l’antiga bòbila de Capellades, amb molta història. Es troben a l’altre extrem del pati de primària, cobertes per la terra de la muntanyeta i algú les ha portades cap aquí.
Estan tant ben posades, tan senzill, tan tendre…
Veient els dos peus de columna i el replà de l’entrada amb les pedres penso que està fet almenys a quatre mans. Què volien representar? Per què ho feien? A quin món imaginari es van transportar? Quines paraules deurien emprar en aquest joc? Quanta estona en van gaudir?
De debò, hi veig tanta sensibilitat, tanta poesia, tanta creativitat en aquest grup de pedres… Estic realment encisada que en el món tecnològic i monòton on estan immersos molts infants d’aquestes edats hi hagi un espai per a la tranquil·litat, la creació, la imaginació… Del no res ha brollat molt.
Quan jo era petita havíem jugat molt amb pedres, no teníem gran cosa i les pedres eren un recurs inesgotable: fèiem botigues i les veníem com a pollastres, ous, peix; ens adornaven pastissos de fang que havíem fet; ens servien per algunes cantarelles; les transportàvem…
Actualment els infants tenen moltes joguines i recursos variats pel seu temps d’oci, sovint molt mecanitzats i que poc ofereixen aquesta possibilitat creativa, imaginativa, tranquil·la, tan senzilla.
I em refermo en que els infants han de jugar al carrer, al parc, a l’hort, a la muntanya, al camp… i córrer, badar, encisar-se amb pedres, veure com trafiquen les formigues, com les abelles voleien damunt les flors joves, respirar bo, cansar-se, riure, berenar-hi, veure córrer els núvols, trepitjar la pluja…
Us proposo un joc: trobar pedres de follet.
Si passejant per la natura trobeu pedres força planes que us semblen boniques, recolliu-les. Les podeu pintar amb purpurina, pintaungles, vernissar… i escampar-les per un parc o pati, mig amagades. Qui les trobi segur que se sentirà molt afortunat. Deixar-les altra volta farà que el proper que les descobreixi revisqui els mateixos sentiments.
