El proper dijous 27 de juny tindrà lloc a Igualada la presentació del llibre ‘Clar i català’, el testimoni escrit de quatre anys de presidència de José Montilla al capdavant de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2006 i 2010, corresponents a la vuitena legislatura del Govern Català d’ençà de l’inici de l’actual estat democràtic.

Acte organitzat per la Llibreria Aqualata d’Igualada, és celebrarà a la sala d’actes de la Biblioteca Central de la capital de l’Anoia (Pl. Cal Font), a les set de la tarda. Aquesta presentació literària tindrà format de conversa distesa entre el protagonista del llibre, el president José Montilla, el periodista Rafael Jorba i l’ex-alcalde igualadí Jordi Aymamí.

EL LLIBRE

‘Clar i català’, publicat per RBA compta amb la col.laboració del periodista Rafael Jorba i pròleg del també periodista Lluís Foix. A les seves pàgines, el president Montilla, s’esplaia sobre els seus quatre anys al capdavant de la Generalitat de Catalunya (2006-2010).

Ho fa tot responent a qüestions que fins ara no havien estat posades sobre la taula de manera sistemàtica: des de l’hora del relleu a la presidència fins a la negociació del segon Govern tripartit, de la crisi econòmica a la creixent desafecció catalana que va culminar amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, de la llarga negociació de l’acord de finançament a la tempesta perfecta que va provocar la seva derrota electoral a la tardor de 2010.

Sense defugir tampoc les qüestions polèmiques ni deixar de banda la seva alerta de primera hora sobre l’abast de la crisi econòmica. José Montilla és un polític que deixa anar les paraules amb mesura.

L’AUTOR

José Montilla va néixer a Iznájar (Còrdova) l’any 1955 i resideix a Catalunya des de l’edat de 16 anys. Té estudis d’Econòmiques i Dret. La seva experiència municipal comença l’any 1979 a l’Ajuntament de Sant Joan Despí. L’any 1985 va assumir l’alcaldia de Cornellà, càrrec que va revalidar per majoria absoluta en totes les successives eleccions municipals. L’any 2000 va assolir la Primera Secretaria del PSC-PSOE, després d’exercir diverses responsabilitats a la formació, fins el desembre del 2011. President de la Diputació de Barcelona entre juliol de 2003 i abril de 2004, moment en el qual va deixar tots els seus càrrecs a l’administració local per a formar part del Govern de l’Estat. Va ser ministre d’Indústria, Turisme i Comerç del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero entre el 2004 i el 2006. President de la Generalitat de Catalunya la VIIIa Legislatura, des del 2006 al 2010. Actualment és Senador en representació de la Generalitat de Catalunya des de desembre del 2011.

Montilla reconeix que Zapatero preferia Mas de president quan es va pactar el segon tripartit

El llibre està escrit en format conversa, i José Montilla rep un gran nombre de preguntes que permeten a l’expresident detallar el que considera els seus èxits i explicar totes aquelles qüestions que ell creu clau en el seu Govern. S’aborden pocs temes polèmics i no són molts els episodis nous que explica, però entre les confidències que Montilla deixa anar, hi ha el moment d’agafar el relleu de Pasqual Maragall i la creació del segon tripartit després de les eleccions de 2006.

És aquí quan l’expresident admet, preguntat pel periodista, que Zapatero en aquell moment havia pactat amb l’aleshores líder de CiU i cap de l’oposició, Artur Mas, que es respectaria que després dels comicis governés la llista més votada. Però, segons diu, es va fer «a les esquenes» del PSC i del propi Montilla. I és per això que els socialistes catalans no van dubtar a reeditar el pacte amb ERC i ICV-EUiA en 2006. En aquest mateix sentit, admet sense dubtes que Zapatero apostava per Artur Mas com a president, tant amb un pacte PSC-CiU com amb qualsevol altra fórmula però sempre amb el convergent al capdavant.

«Sí, ell tenia les seves raons. El fet que jo no hi coincidís i que no actués en aquell sentit, no vol dir que no comprengui els seus plantejaments», afirma, tot desvetllant que CiU i el PSOE tenien tancat un pacte que garantiria l’estabilitat de Zapatero a Madrid i de Mas a Catalunya. Montilla, però, assegura que «creia que la política catalana no es podia supeditar a aquella lògica. No es podia sucursalitzar». «Zapatero tenia els seus arguments, el que passa és que la moneda de canvi no podia ser Catalunya», argumenta.

De la relació entre Mas i Zapatero també en parla en explicar, fent la vista enrere, alguns episodis de la negociació de l’Estatut. de fet, arriba a dir que l’escenificació que els líder de CiU i del PSOE van fer per dir que havien pactat el sistema de finançament i, per tant, quedava acordat el gruix de l’Estatut reformat va ser «tot una comèdia». «En la primera bugada havíem perdut el llençol del PP, el que no ens podíem permetre era perdre també el de CiU. I això tenia peatges, com que Mas aparegués com qui tancava el finançament», detalla, tot afegint que abans d’aquella foto «s’havia acordat tot en una reunió que es va celebrar primer amb nosaltres, el PSC, i amb els socialistes andalusos, i després amb CiU».

A Mas li costava acceptar Montilla com a president

Parlant de la seva pressa de possessió com a president, Montilla explica que a Artur Mas «li va costar una mica acceptar» el socialista com a cap del Govern. «Segurament, és normal també. Ell pensava que havent governat 23 anys, el primer tripartit era un parèntesi, breu, i que tornarien a la ‘normalitat’ del país, que era que governessin ells», explica al llibre.

Montilla i Maragall descarten un tàndem electoral i es pacta el cap de llista

Abans de la presa de possessió, però, van venir les eleccions i les negociacions internes per propiciar el relleu de Pasqual Maragall en la figura de José Montilla. Explica al llibre que Maragall «era conscient que els quadres mitjos del partit» no volien que repetís com a candidat a la presidència de la Generalitat. I diu que per això es va plantejar el relleu. Montilla detalla una conversa on en parlava amb Maragall i on es van comentar les possibilitats que hi havia. «Ell em diu: ‘Bé, però tu vols ser candidat?’. I jo li responc que estic disposat, però que no seré candidat en contra seva», explica, tot desvetllant que hi havia gent al PSC que apostava per una bicefàlia amb Maragall de cap de llista i Montilla de número dos. «Ell em diu: ‘I això del tàndem?’. I jo li vaig dir que no ho veia… Ell em va respondre: ‘No, la veritat és que jo tampoc'», escriu al llibre. Finalment, segons Montilla, «és Maragall qui pren la decisió de no presentar-se».

La «foto oficial» del nacionalisme i el debat nacional al món empresarial

Montilla també parla dels seus rivals polítics. I quan reflexiona sobre el nacionalisme, en general, no en parla bé. Per l’expresident, a Catalunya hi ha un «univers simbòlic monopolitzat pel nacionalisme» que «distorsiona» la realitat. «La Catalunya oficial no es correspon exactament amb la Catalunya real», diu, tot afegint que els nacionalistes mostren sovint «una foto un pèl desenfocada».

En aquest sentit, fa una clara crida a l’empresariat català a mostrar el seu descontent amb el procés sobiranista i els canvis que forces com CiU, ERC o ICV-EUiA volen potenciar per caminar cap a un nou estat. «El diner vol estabilitat i discreció. S’expressa en privat i en públic bàsicament calla. Diuen el que és políticament correcte, no s’expressaran mai anant contracorrent excepte si estan en perill directament els seus interessos», argumenta Montilla. I és que per l’expresident, aquesta actitud «només val mentre es pot anar fent la viu-viu, però quan arribes a cruïlles, al final cal elegir camí». «Nosaltres som en una situació d’aquestes: no tindran més remei, al final, que prendre partit», conclou parlant dels empresaris catalans i el debat nacional i independentista.  

La Generalitat va demanar un ‘banc dolent’ i l’Estat no va voler

Parlant d’economia, Montilla admet que Zapatero va ser massa benèvol en afrontar la crisi. «Tenia un optimisme poc justificat», diu referint-se a quan el president espanyol es negava tan sols a pronunciar la paraula crisi. Segons Montilla, li va faltar «més determinació i voluntat». Però tot i això, defensa a capa i espasa la gestió econòmica que van fer els dos governs de Catalunya i Espanya durant els anys de coincidència. Amb l’ajuda de les preguntes del periodista, que facilita molt que doni aquesta visió en positiu, Montilla fa tota una llarga relació de mesures que, segons diu, van pal·liar els primers efectes de la crisi.

En una d’aquestes converses sobre la situació econòmica, Montilla explica que en 2009 la Generalitat que ell encapçalava ja va plantejar la creació d’un ‘banc dolent’ que reunís els actius tòxics immobiliaris de les caixes catalanes. Fins i tot -detalla- va fer reunions amb dirigents de les entitats financeres i l’aleshores conseller d’Economia, Antoni Castells. «S’hauria pogut fer. El que passa és que, d’entrada, excepte les dues caixes més grans, les altres no ho veien, i a Madrid tampoc ho acabaven de veure. El ministeri d’Economia no ho acabava de veure i nosaltres no teníem instruments per imposar aquesta mesura», explica.