José Antonio Sánchez, alumne de 2n Batxillerat de l’INS Pere Vives Vich, va viatjar a Israel com un dels dotze participants europeus de la 5a edició del programa científic SUSTAINERGY, que té com a objectiu que els joves científics s’interessin no només per innovar la tecnologia sinó per utilitzar-la per millorar la manera com consumim energia. Aquest any el tema escollit va ser l’emmagatzematge d’energia renovable.
Explica’ns una mica la teva experiència
Quan vaig arribar, estava sol, no hi havia ningú més d’Espanya, no hi havia els papes que m’acompanyessin o d’altres companys com en un intercanvi, però no va ser fins arribar a l’aeroport de Tel-Aviv que en vaig ser conscient del tot. I mentre deambulava per trobar la maleta, vaig conèixer, per casualitat, una noia d’holanda que també formava part de la competició.
Arribada la tarda, tots els participants que venien d’Europa -i una noia que estudiava als EUA- estàvem en el mateix hotel i vam aprofitar per donar-nos a conèixer, perquè fins l’endemà no ens trobaríem amb els nostres companys d’equip.
Quin tipus de projectes vau haver de desenvolupar?
Coneguts els companys israelians i havent arribat a Kibbuts Yahel des de Tel-Aviv, vam començar a treballar en els nostres projectes. Eren quatre dies per investigar, treballar, calcular i donar solució a un problema utilitzant el mètode d’emmagatzematge que ens havien assignat, en el nostre cas, les bateries de flux.
Vam dormir menys hores aquella setmana que en una setmana d’exàmens de batxillerat, ja que havíem d’acabar el projecte i preparar una presentació per exposar-la davant de set científics punters en l’àmbit científic-tecnològic i en l’energia renovable, els quals decidirien si els agradava o no la idea. I ho vam aconseguir! En tres dies ho vam acabar tot i vam presentar la idea de subministrar energia solar a la ciutat durant el dia i emmagatzemar-la a la nit. Pot semblar fàcil, però el repte eren els números (cost, beneficis, energia necessària per si hi ha núvol durant el dia, rendiments, espais, i un llarg etc.).
Hi havia premi final, a més de l’estada al Kibbuts?
Sí, clar. Vam fer-ho tan bé com sabíem, igual que els altres dotze grups internacionals, i el grup guanyador va presentar una bateria pels cotxes elèctrics utilitzant grafè, material amb el qual s’augmenta el rendiment i s’allarga la duració de la bateria en un 90%.
Com valores l’experiència?
En el meu cas, valoro molt positivament l’experiència tot i no haver guanyat, ja que he conegut nous amics amb els quals he compartit més que ciència i tecnologia, hem compartit cultures, hem rigut molt i hem connectat. Molts d’ells m’han preguntat pels nostres costums i per la nostra religió; han fet que l’experiència hagi estat increïble, tot i ser d’un altre país, m’han obert les portes i m’han integrat com si fos un més d’ells. I és que hem intercanviat telèfons i m’han convidat a casa seva.
Pel que fa a la competició, vam ser tractats com científics de categoria en tot moment, el que ens va permetre treballar de manera molt còmoda i ens va donar la possibilitat de tractar amb respectats investigadors de l’àmbit de la ciència per resoldre els nostres dubtes i consultar les idees que teníem.
Veig que repetiries, doncs.
I tant! Ha estat inoblidable tot i no haver guanyat la competició, ja que l’experiència m’ha enriquit molt – de manera científica i personal-, m’ha fet adonar, una vegada més, que no existeixen tantes diferències entre les persones com creiem. Estant allà, amb més gent asiàtica que europea, t’adones que tu ets el diferent per a ells. Allà els que escrivíem d’esquerra a dreta érem els que veníem de fora; i dels 45 participants, l’únic amb dos cognoms era jo, i això els sobtava igual que a mi que el dissabte, el seu dia del descans, no cuinin, ni tan sols premin el botó de l’ascensor; o que no em segellessin el passaport a l’aeroport per evitar problemes si volgués anar a Egipte o països en conflicte amb ells.
