Juan Carlos González Caldito
La pobresa energètica està de moda. Malauradament. No és una bona noticia, perquè fora bo que la pobresa energètica no existís, sobretot en un país com el nostre on disposem de les capacitats i els recursos suficients com per a que la pobresa energètica sigui només un record. Però no és així: continua existint entre nosaltres. Malgrat tot, és bo sentir-ne a parlar perquè pràcticament no n’hem sentit a parlar mai, encara que aquesta ha estat molt present entre nosaltres des de sempre. Molts callen, però la pateixen. El silenci sovint és mutu: silenci de qui la pateix perquè els fan callar; silenci de les institucions governamentals perquè no en volen sentir a parlar.
El silenci, però, s’ha trencat. Gracies als moviments socials s’ha fet una llei catalana, la 24/2015, per combatre la pobresa energètica. Aquesta llei, que obliga a les empreses subministradores d’informar als usuaris i les institucions municipals pertinents abans de realitzar qualsevol tall, és un pas endavant, però no definitiu: obliga a les empreses subministradores a avisar abans de tallar, però no fa possible, per exemple, trencar el contracte amb l’empresa en cas de realitzar un tall sense avís. Conseqüències: si l’empresa fa un tall indegut, paga una sanció, però continua subministrant energia al municipi. S’ha d’obligar a les empreses subministradores a aplicar la llei catalana. La força resideix, de nou, en els municipis i els seus ajuntaments.
Els consistoris han d’obligar a les empreses subministradores a entendre el subministrament – aigua, gas, electricitat – como una necessitat bàsica i, per tant, com una coresponsabilitat entre el consistori i l’empresa. L’obligació de la llei catalana 24/2015 es pot realitzar a partir de clàusules pròpies, com per exemple amb convenis que obliguin a aplicar la llei, malgrat la paradoxa, i la possibilitat de trencar el contracte sense indemnització a l’empresa en cas d’un tall il·legal. Tota empresa ha de realitzar el subministrament públic a través d’un concurs públic, i és en aquest on es poden introduir unes clàusules que obliguin al compliment de la llei catalana que lluita contra la pobresa energètica. Ja hi ha ciutats que ho fan, com Barcelona, i altres ciutats catalanes que ho volen fer, com l’Hospitalet, Santa Coloma o Badalona.
La possibilitat d’enfrontar-se a la pobresa energètica és a l’abast de tots els municipis, però també és una obligatorietat governamental, fins i tot per a Igualada. A la capital de l’Anoia, però, no actuem d’aquesta manera: aquí seguim ballant al ritme de les grans empreses com Endesa i Gas Natural. L’actual alcalde portava en el seu darrer programa electoral millorar els protocols per la prevenció i atenció en les situacions d’urgència social, però poc ha fet el consistori igualadí pel que fa a la pobresa energètica, excepte aprovar una aportació complementària per part de la Generalitat per ajudar a l’Ajuntament a fer front al deute de les famílies afectades per la pobresa energètica. Cert, no són les empreses subministradores les que paguen el deute de les famílies que pateixen la pobresa energètica, tot i sumar beneficis multimilionaris, sinó que ho fa l’Ajuntament. Les empreses mai perden, però guanyen molt.
A finals del 2016 l’ajuntament d’Igualada va realitzar un acord segons el qual el consistori pagarà una quantitat de diners (25.000 euros) a empreses com Endesa i Gas Natural per pagar el deute de les famílies que no poden fer front als rebuts. Aquest acord conté un plec de clàusules administratives, però cap clàusula que obligui a les empreses subministradores a pagar la totalitat o al menys part dels deutes d’aquelles famílies que pateixen pobresa energètica (més d’un 13% segons la cap de serveis socials de l’Ajuntament d’Igualada). Tampoc fa explícit el compliment de la llei catalana contra la pobresa energètica. Aquest contracte finalitza en un any. Esperem que per al 2018 la onada que lluita contra la pobresa energètica no es quedi només en moviments socials i en algunes ciutats, sinó que s’eixampli per tota Catalunya i arribi a Igualada.
La convidada del passat Dimarts de Diàlegs va ser la Maria Campuzano, portaveu de l’Aliança Contra la Pobresa Energètica. Aquesta va tancar el debat deixant un missatge molt clar: la pobresa energètica i els models de gestió són dos temes que no es poden deslligar. En unes altres paraules, mentre els subministraments bàsics siguin sota la gestió privada, l’objectiu continuarà sent assegurar el negoci i no pas assegurar els drets humans. A Igualada no ens podem permetre ser una ciutat dòcil amb les grans empreses que no volen doblegar-se davant de les necessitats socials: si volem ser una ciutat amable, l’Ajuntament ha de ser sensible a les necessitats de tots els seus veïns i veïnes i enfrontar-se amb qui sigui. Callar davant de l’especulació quan hi ha precarietat és ser còmplice d’aquesta. Esperem que per a l’any 2018 l’Ajuntament d’Igualada posi clàusules reals que combatin la pobresa energètica per tal que aquesta esdevingui un record del passat.
