Recentment s’ha fet públic el final del projecte de transferència tecnològica del Gremi d’Adobadors d’Igualada al seu equivalent de Fès, al Marroc, subvencionat per la Diputació de Barcelona, amb una avaluació molt positiva des del nostre entorn, en la que m’agradaria aprofundir, perquè crec que és un bon exemple d’actitud eficaç enfront d’un entorn industrial complex, i on el concepte d’innovació oberta hi pren un relleu considerable.
La imatge que segur teniu de Fès i el seu sector adober és la permanència de la imatge medieval de les tines rodones de coloraines observables des dels edificis propers, en una mena de teatre folklòric de terrasses on es serveix tè i des d’on pots veure la destresa dels treballadors netejant destrament el revés de les pells calcinades amb un ganivetàs esmolat o trepitjant entollats fins a la cintura un manyoc de pell en un bassal groc de tint mentre, al caminet de l’extrem, un ase porta un amuntegament de pells al llom d’una banda a l’altra. No conec ningú que hagi estat a la Medina de Fès que no s’hagi atipat de fotografiar un espectacle que t’omple els ulls i et transporta, sobretot si has tingut alguna relació amb el món de la pell.
Naturalment que els que hem anat a Fès a participar en alguna d’aquestes activitats de transferència hem estat, caminat i olorat els detalls d’aquest vestigi viu que a Igualada només podem mig imaginar quan visitem Cal Granotes. Però aquest projecte que ha durat ben bé dos anys és molt més. I, en la meva opinió, hauria també de ser la prova que el sector adober en particular, però tota la indústria anoienca en general, té una molt bona oportunitat en obrir el seu coneixement i portar-lo a zones on trobar sinergies a molts nivells.
Us demanareu què se’n pot treure, d’anar a fer transferència tecnològica a un país com el Marroc, on -potser- perillem més de trobar-hi competència que beneficis immediats. Doncs bé, aquí és on hauríem d’aprofundir.
Fès és un dels centres adobers -no pas la ciutat medieval, sinó les fàbriques amb més o menys cara d’ulls- de Marroc, tot i que no el més important. Però pel seu nivell de desenvolupament i la seva dimensió, és ja una de les zones de possible interès per generar negoci. Fins ara Marroc, i sobretot pel sector tèxtil, s’ha vist com un lloc per fabricar, però el seu ritme de creixement el pot transformar ràpidament com un mercat atractiu. Gairebé la meitat de les sabates que s’exporten a l’Àfrica es produeixen al Marroc. El creixement demogràfic de diversos països de la regió (a Nigèria ja són gairebé dos-cents milions) és impressionant, i les condicions de comerç preferent evolucionen cap a poder considerar Marroc (any 2018 tractat de lliure comerç amb la Unió Europea) com una expectativa a tenir molt en compte.
Però al marge dels interessos de mercat, hi ha aspectes que en la meva opinió tenen encara més pes i que voldria emfatitzar: la relació amb el col·lectiu de Fès, en aquest projecte, ha estat sobretot amb la seva universitat. La dimensió en nombre d’estudiants d’aquesta ciutat (que està recuperant exitosament la biblioteca de Maimònides) és incomparable amb Igualada, però la relació directa amb l’Escola Superior Politècnica i la seva unitat d’adoberia la fan un partner molt interessant des del punt de vista formatiu. Les nostres adoberies -les d’Igualada- veuen amb inquietud la manca de tècnics qualificats a mig termini. Disposem d’una infraestructura i d’un cos docent a primer nivell europeu, però no aconseguim que l’oferta universitària tan lluitada i treballada es consolidi amb una demanda suficient. El que als anys 60-70 va ser una hegemonia de formació tecnològica a latinoamèrica podria tenir ara un bon repicó en la relació amb el Magrib del segle XXI. Més alumnes per consolidar l’estructura universitària, disponibilitat de tècnics, apropament de mercats i, si m’apureu, una visió més àmplia de la possible relació de veïnatge entre cultures que ja sabem susceptibles de ser víctimes d’estereotips.
Resum: obrir la capacitat d’innovació pròpia retorna en l’afermament de la capacitat de seguir fer-ne. Fès ha estat un exemple de feina ben feta. Tant de bo l’aprofitem i ens encoratgi a encetar-ne moltes més.
Xavier Marginet
