Els gegants d’Igualada han estat novament un dels protagonistes de la Festa Major, també a través d’un llibre on l’igualadí Daniel Vilarrúbias repassa la història de la imatgeria festiva de la ciutat. Sota el títol “-Què ballaran, els gegants? -Que ballin!”, el volum repassa els elements de la cultura popular d’Igualada contextualitzats en el conjunt del país.
El gegant, un mite omnipresent a l’imaginari col·lectiu de diferents societats, apareix citat per primer cop a Catalunya el 1424. La primera referència a uns gegants a Igualada l’ha localitzada en un document de 1603 conservat a l’Arxiu Comarcal de l’Anoia.
Si en origen les figures recollien personatges i escenes bíbliques, al llarg dels segles el gegant passa a ser una figura “ben vestida i que balli bé”, segons l’autor, que afegeix que per esquivar prohibicions eclesiàstiques es justificava que “el gegant era un infidel sotmès al catolicisme”.
Però el 1780 el rei Carles III va prohibir danses i gegants arreu d’Espanya. Un altre document recuperat al llibre descobreix que a Igualada es va desobeir l’ordre i, segons sembla, els gegants van deixar de ballar pel seu estat, no per acatar la prohibició.
El volum també explica el procés de recuperació, l’any passat, dels anomenats Gegants Vells. Es tracta d’una parella documentada a meitat del segle XIX que es va perdre als anys 30. Per a Vilarrúbias, aquest procés pretén “retenir la imatgeria autoritzada del passat”.
I tot plegat resseguint els pocs rastres documentals que es conserven de la imatgeria, a través de factures, apunts comptables o ressenyes en documents municipals. Aquestes pistes permeten descobrir com era habitual el lloguer de capgrossos a principis del segle XX o l’efervescència dels tallers barcelonins dedicats a la construcció de gegants. Curiositats com la venda de gegants a altres pobles o el fet que els gegants del barri de la Font Vella van portar la mateixa roba durant 130 anys completen la visió de la imatgeria igualadina.
L’autor recull personatges populars a l’imaginari de la ciutat i rescata de l’oblit d’altres, com una parella de gegants japonesos del carrer Òdena de principis del segle XX. Segons sembla va acabar cremada en una foguera als anys 60 i el drac que els acompanyava, que era de vímet, va acabar corcat.
